Els ulls ens delaten sempre. Una pupil·la dilatada significa que ens agrada el que tenim al davant mentre que una pupil·la contreta indica hostilitat. Si estem fluixos, desmotivats o tenim por la nostra forma de mirar ho reflectirà irremeiablement, ja que no hi ha escapatòria, els ulls són com diu la dita: “Un mirall de l’ànima” i observant-los amb una mica d’atenció podrem detectar com està la gent del nostre entorn o fins i tot, si tenim un mirall al davant, reconèixer quan ens hem llevat amb el peu esquerre.
Dins l’immens ventall d’expressions que podem mostrar amb la nostra manera de mirar n’hi ha una que em crida especialment l’atenció, i és la dels ulls brillants. És una expressió cara de veure i que quan es desperta dins nostre no passa desapercebuda. Quan escoltem una música, veiem una escena d’una pel·lícula o vivim una experiència singular i sentim que alguna cosa es mou en la part més profunda és fàcil que els ulls s’acabin neguitejant i que una vibració subtil recorri tota la part central del nostre cos. He sentit aquesta vibració en situacions tan banals com presenciar que un desconegut cedeix la seva butaca a una persona gran quan el tren va ple de gom a gom i en canvi no l’he sentida veient un espectacle farcit d’acrobàcies i efectes especials. I és que no es tracta de recursos, es tracta de connexió, de sintonia, de saber comunicar-se amb un llenguatge molt més primitiu que el format per les paraules.
Per entendre més bé el que estic dient convido qui vulgui a cercar una xerrada de Benjamin Zander anomenada precisament “Ojos brillantes” i que va impartir l’any 2008 a les TED Talks. En aquesta xerrada, davant una audiència de més de mil cinc-cents assistents, va voler demostrar que tots tenim oïda musical encara que no sempre en siguem conscients. Aquest reconegut director d’orquestra de 80 anys, aleshores en tenia 69, va demanar al seu públic que recordes algun moment de pèrdua sentida en la seva vida i va començar a tocar amb el piano una peça de Chopin. En acabar, bona part del públic tenia els ulls brillants i ell va fer la reflexió sobre la facilitat que tenim de connectar amb aquesta part íntima i personal que tenim tots si hi sabem posar l’atenció adequada. La seva demostració, però, no consistia a ensenyar que podia generar emocions en les persones unint records molt sentits i una música melancòlica, l’autèntica lliçó s’amagava en la passió que ell posava en cada nota que reproduïa a través del piano. En demanar a la seva audiència que evoqués un moment delicat de la seva vida els va posar en la sintonia adequada perquè amb el piano com a radiodifusor poguessin entendre un llenguatge que va molt més enllà d’unes simples notes musicals.
Quan som capaços d’incorporar aquesta passió en els nostres actes i transmetre-la als qui ens envolten no importen els nostres coneixements, poder o riquesa, simplement brillem i veiem el nostre reflex a través dels seus ulls. Ulls brillants.
