Ubuntu és una de les paraules que forma part del meu petit diccionari de paraules poderoses. Prové de la dita sud-africana “umuntu, nigumuntu, nagamuntu” i en la llengua zulu significa quelcom semblant a: “Jo soc el que soc per allò que tots som.” De fet ubuntu és molt més que una simple paraula, és una filosofia de vida, una forma d’entendre els altres i un mateix i que sense els altres no som.
La meva mà no té cap sentit sense l’existència del cos del qual forma part i per altra banda, si al meu cos li falta la mà es veurà seriosament limitat. Segons l’ubuntu, un individu no és res sense els altres però és una baula necessària perquè els altres puguin avançar.
Si repassem una mica d’història i estudiem el moviment que va liderar Nelson Mandela a favor de la reconciliació entre el poble sud-africà entendrem el poder d’aquest concepte. Després d’haver estat empresonat 27 anys per lluitar contra la segregació racial al país va sortir i va saber perdonar el govern que l’havia tancat. Va empatitzar amb la minoria blanca que tenia el poder econòmic i no va utilitzar el seu poder polític per encetar un conflicte perpetu. Va impulsar una organització perquè les víctimes i els repressors poguessin trobar-se i escoltar-se mútuament i així curar ferides que perjudicaven les dues parts.
Una societat o un col·lectiu que practiqui l’ubuntu té en compte el benestar de tots els seus membres. Quan un individu té problemes o delinqueix requereix tota l’atenció de la resta per tal d’integrar-lo novament i mantenir la fortalesa del grup. Aquesta forma empàtica de funcionar es basa en la creença en un vincle universal de compartir que connecta tota la humanitat. Per tant, no es limita a ajudar els més propers, sinó que es fa extensiu a totes les persones independentment de la seva ideologia o forma de ser.
Un conte explica que un antropòleg va posar una cistella de fruita prop d’un arbre i va proposar a un grup de nens que el que arribés primer a l’arbre es podria quedar tota la fruita. Els nens es van agafar de les mans, van avançar conjuntament i d’aquesta manera van poder arribar tots al mateix temps. Quan estaven compartint la fruita entre tots l’antropòleg els va demanar com és que no havien intentat córrer per quedar-se tota la fruita. La resposta va ser: “Ubuntu. Com podria estar feliç el primer a arribar si veia els seus companys tristos?”
Intentant fugir de falses utopies i coneixent els efectes reals que aquesta mentalitat ha provocat en un país de l’Àfrica austral jo em pregunto: què passaria si de sobte trobéssim la vacuna contra els nostres egos, les nostres pors o les nostres ambicions únicament individuals? La resposta és evident: Ubuntu.
