Poques figures polítiques hi ha hagut de tanta importància a Catalunya com Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti (1929-2006). Lluitador antifranquista, impulsor de l’Assemblea de Catalunya, líder del PSUC i finalment diputat europeu. La idea de catalanisme popular –reconeixement nacional de Catalunya lligat a la justícia social– el va guiar en una llarga trajectòria que va tenir també moments amargs. En parla Txema Castiella al llibre El Guti. L’optimisme de la voluntat (Ed. 62).
Per què és important preservar el llegat d’Antoni Gutiérrez, el Guti?
Com altres persones d’aquell moment, va jugar un paper rellevant en els anys del tardofranquisme i la transició cap a la democràcia. En especial, pel seu impuls a organismes unitaris, com l’Assemblea de Catalunya, és a dir, la unitat enfront d’un règim dictatorial. Em semblava important preservar el llegat d’un estil de fer política que era molt propi del Guti i de la cultura d’aquella època. Com ens passa amb tantíssimes coses, tenim una tendència natural a l’oblit, amb personatges com ell i tants d’altres, i de tant en tant els hem de recuperar.
La biografia que ha escrit ocupa més de cinc-centes pàgines. Quant de temps hi ha treballat, com ho ha fet per reconstruir tan minuciosament la vida del Guti?
Ho he fet durant cinc anys, a estones lliures. Ha estat un compromís amb mi mateix, perquè jo no em dedico a escriure biografies. He esgarrapat temps per visitar arxius. Els del mateix Gutiérrez Díaz i el del PSUC, que són a l’Arxiu Nacional de Catalunya, i el del Partit Comunista d’Espanya (PCE), a Madrid, perquè ell també en va ser dirigent durant uns anys. I he entrevistat una cinquantena de persones que m’han ofert el seu temps per parlar d’ell.
Al títol, escull la segona part d’una coneguda frase d’Antonio Gramsci, “l’optimisme de la voluntat”? Frase que començava amb “el pessimisme de la intel·ligència”…
Fa bé de dir tota la frase sencera, perquè no té res a veure amb aquesta idea una mica naïf del positivisme màgic, de pensar que les coses ja aniran bé. Sabem que poden estar malament, és a dir, actuem des del pessimisme de la intel·ligència, però és important l’optimisme que podem posar en l’acció, en el que decidim fer individualment i col·lectiva. Aquest era el Guti, com altres persones que es caracteritzen per aquesta voluntat de posar-se al capdavant de les coses. Hi ha persones, en tots els moments, que donen un pas endavant. I ell ho va fer per posar-se en contra de la dictadura. Des d’aquest optimisme de pensar que les coses aniran bé, però perquè ens hi posarem.
Com es forja el Guti polític? Arriba a la militància en la clandestinitat del PSUC essent metge pediatre, havent superat la barrera de poder estudiar a la universitat tot i ser fill d’una família humil?
Efectivament, ell ve d’una família que ha arribat de Màlaga a Premià. Va fer tots els estudis gràcies a beques, en alguns casos de famílies que contribuïen que alguns joves poguessin estudiar. A la seva família hi ha antecedents de l’anarcosindicalisme, important en el moviment obrer a Catalunya. També hi té represaliats, com un oncle afusellat. Viu i veu des de petit el compromís i la consciència que la seva gent eren els perdedors de la Guerra Civil. Quan detenen el seu pare, ell té 6 anys, i ja entén que ho fan de manera injusta, que alguna cosa no encaixa. Tot això el marca, i anirà desenvolupant aquest sentit de justícia, de classe, de valors d’esquerres. Va començar amb els moviments cristians, amb Acció Catòlica a la parròquia del seu barri, i va anar evolucionant, a través de la ciència i la reflexió, cap a posicions clarament compromeses.
Va ser condemnat a presó l’any 1963, va estar tancat al penal de Burgos, i allà va adoptar una actitud clarament bel·ligerant…
Crec que va amb el seu caràcter. El Guti és una persona amb coratge que no dissimula les seves conviccions. Totes les seves accions són pacífiques i, per tant, no s’arronsa. A l’etapa de la presó de Burgos, s’està forjant com a líder i manté una actitud molt bel·ligerant. A vegades fins i tot contra el consell dels seus advocats, com August Gil Matamala, que li diuen que no ho posi tan fàcil, perquè li van posant sobrecàrregues a les seves condicions penitenciàries. Ell té un principi de dignitat, que segurament hereta de la seva mare, i que guia el comportament que té a la presó. És un centre de gravetat, que el fa redreçar sempre quan cau.
Se’l pot considerar el creador de la marca Assemblea de Catalunya?
Hi ha persones que l’hi atribueixen. Pere Portabella ha fet, de vegades, de notari informal d’aquest moment, i ha dit que el Guti era el primer que havia formulat aquesta expressió. A ell, que tenia la seva mica de vanitat, li agradava que li reconeguessin un paper en la creació de l’Assemblea i en el seu desplegament posterior. Però també posava molt d’èmfasi que l’Assemblea era un procés col·lectiu on hi havia no només els partits. Depassava els partits. Ell deia que l’Assemblea “empetitia els noms propis”. Està bé recuperar aquesta expressió.
L’any 1977 es converteix en secretari general del PSUC, amb Gregori López Raimundo de president. Què té de particular, aquest tàndem?
El primer que té de singular és la gran amistat que van tenir ells dos. Una amistat que va anar més enllà de l’àmbit polític, i que es va mantenir fins i tot quan van tenir posicions que podrien ser una mica diferents. A més, era un tàndem molt potent perquè van ser els impulsors a Catalunya d’un procés que s’estava vivint en altres llocs d’Europa, que era l’eurocomunisme.
Què entenem per eurocomunisme?
Una tendència a considerar que el socialisme només es pot concebre en llibertat i en democràcia. I que confronta (i s’enfronta en alguns moments) amb l’ortodòxia comunista, sobretot la que emana de la Unió Soviètica. Tenen un discurs propi i el desenvolupen.
El PSUC era el gran partit de l’oposició a la dictadura i dels primers anys de la Transició. Què va passar perquè no pogués mantenir la unitat, i l’any 1981 el Guti decidís deixar de liderar-lo?
Segurament, moltes coses. Al llibre, em refereixo a algunes, i amb el temps els historiadors hi posaran més llum. El procés va ser determinant no només per al PSUC sinó per a les esquerres de Catalunya en les dècades següents. El conflicte ideològic de l’evolució cap a posicions més democràtiques havia creat, sens dubte, diferències en el si del partit. Durant la dictadura s’havien mantingut soterrades, però en els anys posteriors, amb més llibertat, aquestes discussions ideològiques van anar aflorant. El PSUC havia jugat un rol de molta responsabilitat en la Transició: els Pactes de la Moncloa, l’acceptació de la monarquia i la Constitució… Són canvis que, en el marc de la crisi econòmica i social d’aquells anys, han creat tensions. En els anys del franquisme, el PSUC havia aglutinat gent de molts matisos, i tot això implosiona.
La crisi del PSUC aplana el camí a la primera majoria absoluta de Jordi Pujol a Catalunya, a les eleccions de 1984?
La crisi del PSUC impacta en l’àmbit de l’esquerra. El PSUC havia construït un model de catalanisme popular confrontat al més conservador o liberal que simbolitzava la Convergència de Jordi Pujol. El del Guti és un catalanisme obert i plural, amb els valors d’esquerra. La crisi del PSUC debilita aquest model i en la mesura en què passa això el catalanisme conservador referma el seu model. Hi ha un canvi d’hegemonies, de la que havia tingut l’esquerra durant el franquisme cap a la més conservadora.
L’abanderat de l’eurocomunisme va acabar la seva carrera política com a diputat europeu. Va poder exercir, d’alguna manera, les seves idees?
Sí, perquè va ser molt actiu en els processos de confluència amb altres partits, alguns dels quals –com havia fet el mateix PSUC o després Iniciativa per Catalunya– havien anat evolucionant i incorporant el vessant ecologista o el feminista, per exemple. El Guti serà un animador dels grups del Parlament Europeu que es mantenen independents, que van canviant de nom però que no són els grups socialista o socialdemòcrata. Fins i tot quan el Partit Comunista Italià canvia el nom i s’integra al grup socialista –on són encara els seus hereus– el Guti es manté a l’esquerra del socialisme, un espai que creu que continua tenint alguna cosa a dir. Des d’allà aprofundeix en algunes concepcions pròpies de l’eurocomunisme, entre elles la idea d’Europa com a contrapès de les dues grans potències del moment, els Estats Units i la Unió Soviètica.
Partidari del diàleg, pragmàtic quan calia… com creu que hauria viscut el Guti el que ha passat els últims anys en la política catalana?
Em costa molt de dir-ho, i sembla que tiri pilotes fora, però ell mateix era molt curós a l’hora de respondre aquestes qüestions. No es prestava al joc de les ucronies. El biògraf pot semblar que té una autoritat que en realitat no té. No pots interpretar les intencions d’una persona que no ha viscut tot aquest procés. Amb la informació que hi ha al llibre, cada lector pot imaginar la posició que hauria tingut el Guti, i per tant no n’hi ha una de sola. Enfortir els processos d’unitat, que generessin el màxim consens, va ser una de les seves idees. Això ens dona potser alguna pista de per on hauria anat. O la gestió dels tempos, una manera de fer que aplica molt a l’Assemblea de Catalunya. Era molt d’acció, però de no començar-ne una fins que no s’hagués acabat l’anterior. A la llum d’aquestes i altres virtuts del seu estil de fer política, podem interpretar-ho.
