Si alguna cosa hem après de les pel·lícules de Quentin Tarantino és que el passat sempre torna. Amb katana o amb fuet, però sempre torna; i ho fa, a més, amb la impertorbable vehemència d’un testimoni de Jehovà. En aquests casos, el millor és actuar a la Bill, és a dir, esperant a la teva mansió amb aquella pau absurda que ens dóna l’assumpció del propi destí. Sigui quin sigui.
Estàs fotut, no passa res, ho has d’assumir: tot els tuits amb faltes d’ortografia, poc afortunats, que vas publicar a altes hores de la nit, plens d’un suposat humor negre o senzillament fàcils de mal-interpretar estan esperant, com tu, que arribi el moment. I el moment arriba quan transcendeixes.
El rescat arqueològic de tuits, sempre al servei del periodisme més fronterer s’ha convertit en norma quan algú s'(ex)posa sota el focus. Fins ara, la pregunta que un periodista s’havia de formular per fer bé la seva feina era «això a qui beneficia?»; avui, la primera pregunta es «espera, té Twitter?». I si en tens, ja ets mort. No importa quan, ni on, ni com, i molt menys encara per què. Aquells qui des de l’altra banda de la pantalla escruten el teu timeline tenen l’obstinació de Liam Neeson fent de Charles Bronson. Tots els teus antics tuits porten potencialment la camiseta d’Íñigo Montoya: «Tú mataste a mi padre, prepárate a morir».
