La cultura, la gastronomia única i tan apreciada, les restes arquitectòniques plenes d’història i els paisatges que us faran creure que esteu vivint un conte de fades. Tot això, i més, ho podeu trobar a Turquia, un destí ple de sorpreses, i que potser a vegades ens passa una mica per alt a l’hora de decidir on viatjar.
La ciutat més poblada és Istanbul, i sempre sol ser el punt de partida de tota expedició al territori de l’antic imperi otomà. Si teniu poc temps a la ciutat, no us perdeu el barri de Sultanahmed. Aquí és on hi trobem les dues joies arquitectòniques de la ciutat: la mesquita blava i Santa Sofia de Constantinoble. Estan l’una davant de l’altra, separades per un petit jardí. La mesquita blava es troba ben bé sobre les restes de l’antic palau de Constantinoble. La van acabar l’any 1617, i és una de les més imponents a escala mundial.
De fet, va generar certa discussió dins el món àrab, ja que es deia que la seva majestuositat competia amb la Meca, fet inconcebible dins la religió islàmica. Vista de fora, els sis minarets s’alcen cap al cel com agulles, i la munió de cúpules secundàries et dirigeixen la vista cap a la joia de la corona, la cúpula central, amb prop de 24 metres de diàmetre i més de 40 d’alçada. Per dins, la mesquita desprèn tota ella una tonalitat blavosa que li dona nom, gràcies a la multitud de finestres i les gairebé 20.000 rajoles d’aquest color. Si la voleu visitar per dins, estigueu al cas de les hores de missa, ja que no us deixaran entrar. És una mica frustrant esperar un parell d’hores ben bones fent cua, i que quan estiguis a punt d’entrar et tanquin les portes als morros perquè és hora de resar.
Santa Sofia avui en dia també és una mesquita, tot i que al seu temps va ser una gran catedral ortodoxa. Per a alguns és considerada la vuitena meravella del món, per la seva gran riquesa arquitectònica i la seva immensa cúpula central, uns vuit metres més ampla que la seva veïna celeste. Actualment Santa Sofia actua també com a museu, i és una visita força recomanable, però és una bona idea visitar-la durant les hores de menys afluència, ja que és un dels reclams turístics més importants del país.
Un altre punt calent de la ciutat, ideal per fer el tafaner entre botigues i parades, o per fer una mica de temps mentre esperem la sortida del nostre vol, és el gran basar de Kapali Carsi. Es tracta del mercat més gran de la ciutat i, de fet, també és un dels més grans del món. Situat al centre de la ciutat vella, a la part europea d’Istanbul, té més de 60 carrers, arrecerats per uns preciosos sostres de voltes i plens a vessar de botigues amb tota mena d’articles. Fa només 30 anys era un batibull de parades amb els productes escampats per terra i el regateig com a norma indispensable per comprar. Ara tot està una mica més endreçat, però tot i així és una visita obligatòria. Recorrent les prop de 4.000 botigues que en formen part, podem trobar des de llibreries, treballs d’orfebreria, delícies turques i camises, passant per botigues de disfresses, de barrets, de roba, de menjar i mil i una coses més. Quan us canseu de badar i comprar, podeu parar a fer el got a algun dels bars amb encant que hi ha al mateix mercat, l’ambient dels quals et fa reviure altres temps no tan llunyans…
Podríem quedar-nos moltes línies més explorant Istanbul, però val més anar per feina, que Turquia dona per a molt. Sortint de la ciutat ens dirigim cap a Göreme, a unes vuit hores en cotxe o a un cop d’avió, i a força bon preu. Ens plantarem en persona davant d’una de les postals més clàssiques quan es parla d’un viatge a Turquia: la Capadòcia. Només d’arribar-hi és ben bé com si et transportessis a un altre món, on la civilització ha quedat atrapada dins la bellesa del paisatge. Les cases construïdes adaptant-se perfectament al terreny, sovint excavades directament dins la roca, a mig fer entre una casa i una cova, s’han convertit en un gran atractiu turístic. Göreme és el centre de la Capadòcia i un bon punt de partida per descobrir pel vostre compte tots els tresors amagats d’aquesta regió. Un d’aquests tresors son les anomenades “xemeneies de fada”, unes formacions naturals de roca, en forma de con, que han estat aprofitades pels habitants per convertir-les en lloc de culte. Com que el poble es troba al cul de la vall, és fàcil enfilar-se una mica i trobar un bon mirador per gaudir de les vistes que ofereix el conjunt. En alguns punts, les construccions s’integren tant al paisatge que sembla ben bé que l’ésser humà no hi hagi tingut res a veure. La cirereta del pastís és fer un vol en globus per contemplar aquesta meravella des de l’aire. Ara bé, és clar, aquí intervenen les condicions meteorològiques. No és res d’estrany que els globus no puguin sortir per culpa del vent, així que si voleu assegurar la volada us recomanem que us hi quedeu tres o quatre dies. De fet, viatjar amb presses no és mai recomanable…
Tornant de peus a terra, és moment de dirigir-se a la pròxima parada, que sembla treta d’una pel·lícula de ciència-ficció. Estem parlant de Pamukkale, que en idioma local significa “castell de cotó”. Es tracta d’una gran formació geològica, d’uns tres quilòmetres de llarg i 160 metres d’alçada, de color blanc brillant. A la seva època, s’hi va construir a sobre la ciutat de Hieràpolis, avui ja en runes. Un seguit de terratrèmols van fer brollar multitud de fonts termals d’entre les pedres, que amb el seu alt contingut en minerals les han anat modelant fins a crear el paisatge increïble actual. En alguns llocs sembla ben bé que l’aigua s’hagi convertit en pedra mentre brolla de la terra formant multitud de terrasses, que actuen com a piscines naturals, alimentades per 17 fonts d’aigües termals amb temperatures que ballen entre els 35 i els 100Cº. De fet aquestes terrasses són l’estampa més coneguda de Pamukkale.
Per acabar-ho d’adobar, els terratrèmols també van provocar una gran filtració de diòxid de carboni dins una cova de Hieràpolis, que va ser batejada popularment com a cova de Plutó. Aquest nom es deu a la creença popular que el Déu de l’Infern, Plutó, habitava dins aquella cova, ja que tothom qui hi anava hi acabava morint. El que no sabia la gent és que el CO2 era el responsable de les morts, i no pas cap deïtat amb males puces.
Per acabar un viatge, sempre és bo agafar uns dies per relaxar-se, i la platja és un molt bon lloc per fer-ho. A Turquia hi trobarem moltes platges, la majoria d’elles molt paradisíaques, però n’hi ha una que té un encant especial per la història que s’hi amaga al darrere. Estem parlant de la platja de Cleòpatra. La trobem a l’illa de Sedir, i per a molts és una de les millors platges del país. Diuen les històries que Cleòpatra i Marc Antoni van nedar en aquestes aigües en més d’una ocasió, i que el militar romà, per demostrar el seu amor a l’emperadriu egípcia, va regalar-li l’illa de Sedir tota sencera. Cleòpatra va estar molt agraïda, però va fer portar sorra d’Egipte per cobrir tota la platja, i així no haver de trepitjar terra estrangera, per molt enriquidora que pugui ser aquesta experiència.
