Arribada la Setmana Santa, el sector turístic intenta prendre oxigen a partir de l’aire que les autoritats sanitàries han estat disposades a concedir-li, després de mesos de restriccions que han convertit l’hostaleria i la restauració en els sectors més castigats per la crisi econòmica derivada de la pandèmia de la Covid-19. Oxigen que, donades encara les situacions de confinaments perimetrals amb la resta de la península i les previsibles restriccions de mobilitat internacional, serà encara de mínims per a un sector que, almenys abans de la pandèmia, representava un 12% del PIB català i un 13% de la població ocupada.
L’impacte de la Covid per al sector ha estat dramàtic. Hi ha hagut un 80% menys de visitants (de 19 milions a només tres), que han gastat un 82% menys. Per descomptat, el sector no ha tingut la culpa que la pandèmia hagi imposat unes grans restriccions a la mobilitat i, per tant, atribuir-li la responsabilitat pròpia en aquest context seria d’una gran injustícia.
Això no ha de desviar l’atenció que quan arribi la represa, que cal esperar que arribarà i que serà properament, el sector presentava un seguit de disfuncions que s’han vist agreujades pels efectes de la pandèmia. El debat sobre el model turístic que s’estava imposant ja era present abans de la Covid i el temps transcorregut amb un sector pràcticament paralitzat ha passat més entre reivindicacions d’ajuts que entre redefinicions de model. És legítim que en una situació de gran tensió financera els sectors busquin vies per garantir-se la supervivència immediata, però la conseqüència és que el debat públic ha estat més centrat en les demandes de suport vital que en l’endemà de la pandèmia.
El debat sobre aquest endemà és necessari. I més si es té present que durant els últims mesos sí que hi ha hagut alguns moviments, més silenciosos que la constant apel·lació a reobrir restaurants a determinades hores i les peticions d’ajut. Per exemple, una dotzena de municipis de destinació tradicionalment coneguda com a “sol i platja”, com és el cas de les catalanes de Lloret de Mar o Salou, han presentat el que s’anomena com a manifestació d’interès per optar als fons europeus Next Generation. La iniciativa, a la qual s’han unit grans cadenes hoteleres i algunes petites i mitjanes empreses turístiques, opta a recollir 2.000 milions d’euros d’aquests fons.
Benvingudes siguin les iniciatives que portin a modificacions a un sector que ha evolucionat més aviat poc en els últims cinquanta anys per tenir com a resultat un turisme molt concentrat en determinades èpoques de l’any, que requereixen de grans dotacions en infraestructures per cobrir demandes amb un espai temporal reduït als mesos d’estiu. Grans infraestructures amb forts impactes urbanístics, paisatgístics i ambientals i amb derivades econòmiques com una dotació laboral amb una elevada temporalitat i altament precaritzada en termes salarials i de condicions de treball.
La reflexió sobre la necessitat de canviar de model no és nova. Ja fa anys que la voracitat constructora ha provocat tensions amb sectors de població que reivindicaven el manteniment paisatgístic perquè, en el fons, aquest acabaria sent un patrimoni per al futur. És ara quan les poblacions on s’han produït algunes actuacions urbanístiques que freguen l’aberració parlen obertament de la necessitat de recuperar un patrimoni paisatgístic i mediambiental, posar en valor la història i fer actuacions que permetin que el negoci deixi de tenir l’estacionalitat estival que l’ha caracteritzat fins ara. En aquests termes s’expressava recentment, per exemple, l’alcalde de Salou, Pere Granados, en unes jornades sobre el sector que patrocinava Exceltur, una entitat que aplega alguns dels grans operadors turístics de l’Estat. Operadors, d’altra banda, que han estat grans subministradors de visitants atrets per unes ofertes low-cost que tenien poc a veure amb els valors que ara, quan han vingut mal dades, el sector s’apressa a reivindicar.
El pes en l’economia ha estat fins ara un argument que ha permès al sector turístic avançar en el seu camí, amb l’única demanda a les administracions que els deixin fer la seva. Per exemple, en els governs de l’època de José Luis Rodríguez Zapatero es va impulsar el que s’anomenava Pla Qualifica que ja apuntava cap a un canvi de model turístic. Però la crisi, primer, i el bon moment que va viure el sector de sol i platja en part per les tensions que hi havia en alguns dels països mediterranis competidors el van acabar desvirtuant.
El primer pas, la reflexió sobre la dificultat de mantenir aquest model turístic, està fet. Caldrà que l’exemple s’estengui i que la pressió que suposa que un sector que representa el 12% de l’economia i el 13% de l’ocupació no distregui d’un objectiu de generar un turisme menys depredador del que hauria de ser el seu principal aliat, el patrimoni cultural i el paisatge. Rebre visitants amb més poder adquisitiu, que valora més el paisatge i l’oferta cultural, potser tindrà repercussions estadístiques en forma de menys turistes. Però els empresaris més conscients sempre avisen que són més importants els marges que la facturació total i aquest és l’interruptor que ha d’encendre el canvi.
En les reflexions sobre el model, els especialistes demanen que els canvis tinguin la complicitat del sector públic. Una complicitat que, finalment, hauria de tenir un retorn, en forma d’un sector amb més capacitat de pagar bons salaris i oferir condicions laborals dignes als seus treballadors. El canvi de model també hauria d’afectar un enfocament en què els beneficis tinguin una bona redistribució.
