Si el calendari es compleix, la setmana que ve el govern espanyol tindrà enllestida una proposta de pressupostos que encara haurà de fer el camí parlamentari abans de l’aprovació definitiva. Està per veure si, efectivament, es produeix aquesta aprovació. Però, més enllà del mercat polític i de la lletra petita que se’n deriva, crida l’atenció la quadratura del cercle que, en un exercici de prestidigitació que ja voldrien molts mags, l’Excel del ministre ha aconseguit quadrar la següent equació: obtenir la màxima recaptació tributària reduint impostos.
Els titulars d’aquests dies apunten que el govern té escrit que recaptarà 210.000 milions d’euros a través dels principals impostos. L’optimisme excessiu del govern espanyol pel que fa a recaptació ha quedat ben palès en exercicis anteriors. El 2016, s’havia avançat una recaptació de 193.000 milions i se’n van recaptar 186.000. La dada de l’any passat encara no està tancada, però el govern va pressupostar 202.000 milions d’ingressos i fins al novembre n’havia recaptat 184.000 i vistos els ingressos de desembre d’un any abans, de 13.000 milions, la recaptació hauria hagut d’augmentar un impensable 38% per arribar a complir la previsió del ministre Montoro. De fet, fins al novembre, el creixement acumulat era del 6% interanual i, mantenint aquesta projecció, els ingressos que surten voregen els 198.000 milions. Una projecció de la CEOE situava la recaptació en uns 199.000 milions, i això ens fa suposar que el nostre càlcul no va del tot desencaminat. Tres o quatre mil milions menys. Quan es posen a fer desviacions, no s’hi posen pas per poc.
Ara el govern confia en una nova empenta general de l’economia, amb nous increments del PIB al voltant del 3% per justificar una recaptació rècord, que superaria la dels anys de la bombolla del totxo. Això s’aconsegueix amb un milió menys d’afiliats a la Seguretat Social –treballadors que paguen l’IRPF–, i amb menys ingressos via impost de societats molt lluny dels anys d’expansió. El govern compta a ingressar 30.000 milions via aquest impost, molt per sobre dels 25.000 pressupostats el 2017 –una xifra que, sense estar tancat l’exercici ja es pot assegurar que no es va obtenir– i encara per sota dels 44.000 que es recaptava just abans de la crisi.
Eufòria governamental
Queda acreditat, doncs, que el govern parteix d’una certa eufòria quan posa sobre l’Excel la previsió d’ingressos via impostos. Però aquest any hi ha l’element afegit d’alguns compromisos amb el principal soci parlamentari, Ciutadans, de rebaixar l’IRPF als assalariats amb ingressos inferiors a 14.000 euros l’any, o les rebaixes de l’IVA pactades amb la indústria del cinema. Si a això s’hi afegeixen altres possibles reduccions que s’hagin de pactar per obtenir la majoria absoluta amb el vot necessari d’altres grups parlamentaris (el PNB i els partits canaris), no és aventurat arribar a la conclusió que aquests 210.000 milions d’ingressos són lluny d’estar a l’abast. Caldrà afegir, doncs, altres fórmules per complir amb un objectiu de dèficit que, si bé Brussel·les ha fixat en el 2,2% aquest any, estarà molt previsiblement al voltant del 2,5% (el 2,4%, segons l’estimació del BBVA). Suposaria llimar 6.000 milions d’euros –o afegir-los via ingressos, que no és poca cosa.
Una de les vies per aconseguir més ingressos, més enllà de la millora econòmica o els increments de tipus, és aprofundir en la persecució del frau. Però tampoc en aquest aspecte es pot dir que hi hagi bones notícies. Aquesta mateixa setmana ha transcendit que la recaptació d’impostos a través de les inspeccions de frau fiscal va baixar per segon any consecutiu. Es van recaptar 14.793 milions d’euros, 91 milions menys que un any abans. Això passa en un Estat situat en posicions capdavanteres en frau fiscal, amb estudis que situen l’economia submergida entre el 16% i el 19% del PIB. I també en un estat que continua tenint una pressió fiscal molt més baixa que els seus socis comunitaris.
El govern reivindica que la seva política es basa a reduir impostos perquè es generin recursos que propiciïn el consum privat i la inversió de les empreses. Però, més enllà de si els tipus impositius són a la banda alta d’Europa –com és el cas en alguns dels tributs que afecten els treballadors assalariats–, o a la baixa, la qüestió de fons continua sent la recaptació. Els mecanismes d’elusió que hi ha fixats i que són especialment perceptibles en els tributs que graven les rendes de capital, i l’evasió encara no prou detectada són un focus de debat que, encara que és impopular, caldria afrontar. A Espanya es recapten set punts percentuals menys de PIB que a la mitjana europea. Reduir aquest diferencial a la meitat significaria més de 30.000 euros més de recaptació. El dèficit de la Seguretat Social és d’uns 18.000 milions. Com a referència.
