El dia que en Joan Garcia em va donar les claus de La Veu, l’emissora municipal de Sant Joan de les Abadesses, va ser un dels més afortunats, malgrat que jo encara no ho sabés, de la meva vida. La dècada dels anys deu avançava inexorablement, i la tecnologia permetia que ja no calgués anar a fer-hi els programes musicals carregat de discos de vinil, cintes i CD, per acabar caient més o menys sempre en la mateixa fórmula. Gràcies a Spotify, però sobretot a Youtube, portar ara mateix un espai radiofònic et permet accedir a una discoteca infinitament més àmplia que la que teníem fa dues dècades.
Aleshores anaves a una botiga de discos, i si disposaven d’un sistema de preescolta, tenies absència de vergonya per demanar que et posessin un LP, i prou temps per valorar si et convenia comprar-lo o no sense deixar-te inquietar per la mirada impacient d’uns dependents més acostumats a vendre qualsevol merdota superpromocionada per discogràfiques multinacionals a través de tots els mitjans amb un esforç igual o menor que zero. I això limitava moltíssim l’accés a la música, per més que compressis revistes especialitzades o aguditzessis el dial a la recerca de cançons perfectes o que com a mínim s’acostessin a aquesta condició.
The Field Mice va ser una banda que em va passar totalment desapercebuda en el seu moment. Per això quan fa pocs anys vaig escoltar finalment Sensitive amb tres dècades de retard, vaig adonar-me de com la nostra deixadesa o ignorància són sempre superiors –en la cultura i en la resta d’àmbits de la vida– a qualsevol altra consideració. En tres anys i mig d’existència la formació londinenca va aconseguir un nombre significatiu de grans cançons sota el segell de Sarah Records, sempre amb la bandera de la independència, el pop de guitarres i el jangle, però sobretot amb una de molt més significativa: la del talent. I a diferència de moltes bandes que allarguen la seva existència fins a molt més enllà del que les seves cançons semblen recomanar, van deixar-ho córrer coincidint amb l’inici dels noranta, just la dècada on probablement haurien obtingut molt més reconeixement.
I tornant a l’inici, mai estaré prou agraït de les hores que cada nit de diumenge dedico a buscar nous Sensitives amagats pels racons d’internet, conscient que periòdicament n’apareix algun que em farà companyia fins a la fi dels meus dies. De moment “Emma’s house”, el mateix “Sensitive” del qual mai em cansaria d’escoltar els seus cinc minuts d’intensitat, melodia, ritme i cordes desbocades, o “If you need someone”, serveixen perquè la meva vida auricular sigui molt menys avorrida que la de la majoria de mortals que conec. O això crec, vaja.
