L’experiència periodística de David Simon ha marcat profundament la seva trajectòria com a creador de sèries de televisió: obres com Generation kill, Show me a Hero, The Deuce i, principalment, la icònica The Wire parlen d’un autor amb una vocació clara d’utilitzar trames de ficció per mostrar i denunciar zones fosques de la realitat. Simon s’ha convertit en un mestre de combinar l’entreteniment amb el documental d’investigació i la crítica social, i la sèrie que va estrenar el 2010 per a HBO n’és un dels exemples més brillants.
Treme agafa el nom del barri de Nova Orleans on té lloc l’acció. La història se situa al 2005, tres mesos després de la devastació provocada per l’huracà Katrina, i en un districte gens triat a l’atzar: històricament, a Treme hi ha hagut sempre molta barreja racial, és un pol important de la cultura afroamericana i criolla i la música hi té una presència capital. Aquest context permet al director teixir una història en què persones de classe treballadora amb ambicions molt diferents miren de refer les seves vides després de la catàstrofe; a través d’elles, descobrim les seqüeles emocionals que el Katrina va deixar en molta gent, la cultura dels indis del carnaval, la bogeria col·lectiva del Mardi Gras i també la corrupció política, l’especulació immobiliària, la controvèrsia sobre l’habitatge públic…
I per damunt de tot això, com el gran aglutinador de totes les històries, hi ha la música: des de l’enganxós tema dels crèdits inicials, la música és la gran protagonista i s’escola constantment per totes les escletxes per fer-se present. En paraules de Simon, l’autèntic tema de Treme és la importància de la cultura a la vida d’una ciutat americana i la sèrie fa evident com n’és de vital la música per als habitants de Nova Orleans, especialment després de rebre un dels cops més durs de la seva història: la música s’eleva sobre la runa, les morts i les destrosses com l’element sagrat que cap huracà no podrà escombrar i al qual sempre es podran agafar en els moments difícils. Ho percebem, sobretot, a través les històries de músics molt diversos: des del talent del jazz que ha volat del niu i ha fet fortuna a Nova York, fins al veterà que sobreviu com pot fent bolos en bars locals, passant pel nouvingut que treballa dur per obrir-se camí i ascendir, l’entusiasta que coneix tots els detalls de la història sonora de la ciutat, etc. La sèrie, en definitiva, serveix per calibrar la profunda naturalesa musical de Nova Orleans i la influència brutal que ha exercit a tot Occident.
Personatges perfectament dibuixats i interpretats, una gran factura cinematogràfica i una banda sonora sublim s’afegeixen a la llista de virtuts d’aquesta sèrie imprescindible per a qualsevol melòman. Si no sou fans de Nova Orleans i de la seva música, us en tornareu: garantit. Perquè, de fet, Treme és una indissimulada declaració d’amor a aquesta ciutat, fins al punt que no conec ningú que hagi vist la sèrie i no hagi acabat amb una urgència terrible d’anar-hi de vacances a veure i respirar tot allò. Si busqueu idees per al proper estiu, feu la prova.
