D’un temps ençà existeix un lloc comú que molts líders polítics han comprat: “La millor política social és l’ocupació”. Es refereixen a aquells temps en els quals tenir feina suposava una font d’ingressos suficient per mantenir una vida digna. Aquells temps són un passat desitjable per a una porció molt significativa de la societat. La setmana passada, l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) posava xifres a aquesta porció de la societat. A l’Estat espanyol, un 15%. És el volum de llars en les quals, encara que un dels seus membres tingui feina, els ingressos resultants estan per sota del llindar de la pobresa. El mite de l’ocupació com a millor política social té esquerdes.
Les xifres de l’informe de l’OCDE situen l’Estat espanyol com a campió en nombre de treballadors pobres, que és com es coneixen aquelles persones que no surten de la pobresa tot i tenir feina –en traducció directa del que ja en els anys 80 es coneixia als Estats Units com a working poor–. El percentatge, traduït a xifres absolutes, indica que la situació de pobresa afecta més de quatre milions de persones que viuen en llars en les quals entra un salari inferior al que es considera pobresa –en el cas de l’OCDE, el llindar se situa per sota del 50% dels ingressos mitjans de cada país–. Espanya és el país de la zona euro amb més percentatge de treballadors pobres i és al setè lloc si la comparació s’estableix amb la resta d’estats membres de l’OCDE. En comparació, Alemanya, Irlanda, la República Txeca, Finlàndia i Dinamarca queden molt lluny: la proporció en aquells països està per sota del 5%.
La clara insuficiència dels salaris per fer sortir una part tan significativa de la societat de la pobresa és una de les conseqüències que l’Estat espanyol tampoc ofereixi el millor perfil a la fotografia d’un dels indicadors més generalitzats per calibrar la desigualtat, l’anomenada corba Gini. En aquest índex de desigualtat, Espanya també queda per sobre de la mitjana i en una situació menys favorable que els seus socis europeus.
Alguns economistes han argumentat que les dades amb què ha treballat l’OCDE són antigues, de 2014, i que els avenços econòmics dels últims anys poden haver fet variar la situació. Tot i que en aquest cas són projeccions, hi ha dades més recents d’un estudi de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (FEDEA) que, si bé corregeixen els percentatges i les xifres absolutes, permeten deduir que els avenços econòmics en termes de PIB no s’han acabat de traduir en millores significatives per a les capes més desafavorides de la societat. De fet, indica que encara hi ha quatre milions de persones en llars que viuen per sota del llindar de la pobresa. Poc avenç si es compara amb el cofoisme oficial sobre l’avenç de l’economia.
Les dades venen a demostrar que la sortida de la crisi està essent desigual. En el període de recessió es van dissenyar un seguit de polítiques laborals tendents al que s’anomena devaluació interna. Menors costos laborals per aconseguir més competitivitat en els mercats internacionals. Els resultats, en termes d’exportacions –per exemple–, són ben visibles. Devaluació interna significava menors salaris i la implantació d’una flexibilitat idònia per a les empreses (ajustar la força laboral a les necessitats del moment, amb més plantilla quan hi hagués més necessitats productives i menys treballadors en temps de demanda baixa). Aquest plantejament tan lògic té contraprestacions: menors ingressos familiars, més contractes a temps parcial, més temporalitat en la contractació i molta rotació a les feines –un de cada quatre contractes que es firmen a l’Estat tenen durades de menys d’una setmana, quan fa deu anys eren un de cada sis.
La conseqüència de totes aquestes variables no podia ser una altra que un estancament en les xifres d’aquests anomenats treballadors pobres. Les xifres que reflecteixen els estudis anteriors no es fixen en quins ingressos es tenen en el moment que el treballador té feina, sinó en els que és capaç d’acumular durant un any. I les entrades i sortides del mercat laboral no afavoreixen precisament disposar d’uns ingressos anuals mínims.
La figura del treballador pobre no és una estranyesa, però bona part de la classe política segueix enrocada en el mantra que la millor política social és l’ocupació. Es deixen de dir que és l’ocupació de qualitat. Aquella que les moltes de les seves polítiques han convertit en un mite.
