Com es titularà el cinquè disc de Guillem Roma?
Es titula “Postureo real”. Lingüísticament, no està molt en la correcció, però és un concepte que s’implifica bé el que hi ha en el disc. També té aquest punt una mica punky de cridar l’atenció, de joc, de preguntar-se què vol dir això…
Què vol dir?
M’està costant molt, perquè per mi és un concepte tan polièdric, amb tantes cares, que em costa explicar-ho. També crec que és el que fa interessant el concepte, és un concepte rebel contra l’algoritmicràcia no es pot explicar bé amb un post o amb un tweet, necessita una resposta elaborada. Per dir-ho ràpid és un concepte contradictori. La contraposició del postureo amb el real.
El disc anirà acompanyat d’un llibre.
La primera resposta a això és que tinc una caixa de CD a casa que no es venen del meu últim disc “Kiribati”. Molta poca gent té lectors de CD, els ordinadors ja no en tenen. Sí que de “Postureo real” en farem pocs, per promo i els tindrem a un calaix per qui encara vulgui posar-lo en el cotxe. En farem molt pocs, uns cent. Al final vaig pensar, de com podia acompanyar-ho amb alguna cosa que tingués sentit, no una samarreta que posi “Postureo real” sinó amb alguna cosa que pugui aportar una mica de contingut i substància que acompanyi les cançons. I vaig pensar, escriurem una pàgina de cada cançó i faré un llibret, i al final m’ha quedat un llibre de 120 pàgines. Es dirà “Postureo real i la seva filosofia”, perquè hi ha molta filosofia mental, conceptual de l’univers. És molt pels fans, però jo crec que és una manera bonica d’entrar a l’univers que hi ha darrere la música.
On es podran comprar els llibres?
Els llibres es podran comprar als concerts
Després d’estrenar el disc el passat 24 de febrer. Ara tens gira arreu de la península no?
Sí, passem per Girona, Barcelona, Madrid, Manresa i en tenim uns quants que aviat anunciaré, però ja són festivals. A més toquem amb una banda, amb una posada en escena que estem cuidant molt en l’àmbit de llums, tota aquesta nova proposta és en els concerts de presentació.
La primera cançó del disc és “Equilibri” un concepte que no és la primera vegada que apareix en les teves cançons. El videoclip d’aquesta cançó no és pas a una platja de Catalunya.
No, però realment va ser molt espontani perquè no estava pensat fer aquest videoclip. Vam anar a Mèxic perquè jo hi tocava, anava a veure família i vam dir anem a la platja. Com que jo portava la càmera la Carla, la meva parella, va dir de gravar alguna cosa, total que vam gravar un parell d’imatges, un playback i resulta que ha quedat un videoclip molt guai.
Amb aquest equilibri ja hi veiem una tònica sonora. Torna la guitarra de Guillem Roma.
Exacte amb aquest disc hi ha una mica de retorn, amb “Kiribati”, l’últim disc, vam anar molt lluny, a les illes del pacífic, allà hi ha sons tropicals. Vaig marxar molt lluny i es notava, hi havia molta electrònica i poca fusta, aquesta guitarra del noi amb la guitarra va desaparèixer. I tenia ganes de recuperar-ho, llavors en aquest nou disc he buscat aquest equilibri de recuperar aquesta essència de la guitarra i la veu que al final són dos elements fonamenta’ls en la meva música, buscant molt aquesta sinceritat, aquesta cosa transparent de jo soc això, però llavors volíem decorar-ho amb aquests sons que ja hem incorporat.
La majoria de cançons, però, les podries defensar amb la guitarra no?
Totalment, tenia ganes de recuperar aquesta cosa més essencial, i crec que ho hem aconseguit bastant, en la producció les veus estan molt poc tractades, és una veu molt transparent, quasi sense revers i, les guitarres també en comparació amb els elements que l’acompanyen. És un equilibri que he estat molt còmode i, ho hem gaudit molt fent el camí de producció del disc, però també el resultat, jo ho escolto i em sento molt representat.
T’agrada no?
Sí, però a vegades no és tan fàcil acabar satisfet del resultat, però en aquest cas, estic satisfet del resultat i el procés, que també és bonic.
La segona cançó del disc és “Todo y nada”, que aquí, com ja ens tens acostumats, cantes en castellà, alternes idiomes.
Sí, jo tinc aquest vincle amb Mèxic que sempre ha estat molt present en la meva música i, sobretot en aquest tipus de caçons que tenen alguna cosa de bolero, de cosa una mica antiga.
No cantes però amb castellà de Madrid sinó que Mexicà.
La gent va molt perduda, perquè em pregunten d’on soc, i quan els hi dic que soc de Vic se sorprenen, perquè tinc un accent molt barrejat, entre que vaig viure un temps allà, la meva parella és argentina i soc d’aquí, és un mix estrany, però, que li dona una personalitat especial.
I una sonoritat que potser és agraïda?
Clar, jo com que ho vinculo amb aquesta música, aquests boleros mexicans, les ranxeres. Ho sento còmode i natural, també és un tipus de música amb les que em sento molt proper, el meu avi cantava boleros, d’alguna manera això està present.
En el videoclip hi destaca la ballarina que t’acompanya.
Sóc molt fan d’ella és una ballarina molt top de Barcelona. Ella és cubana i, quan li vaig demanar si volia participar en el videoclip i em va dir que sí va ser molt sorprenent. Jo no volia fer el videoclip, però, al saber que el faria amb ella jo ja estava content.
La tercera cançó, és “Un lloc”.
La intenció de fer aquesta cançó amb videoclip era recuperar aquests paisatges i aquests llocs per això la cançó es diu Un lloc, per mi té un significat simbòlic important tant com el que explica la cançó o com està representat el videoclip. La cançó parla de mirar enrere per saber qui som, troba-nos a un mateix, per mi aquesta és una cançó far per no perdre’s, és maco saber identificar les arrels.
La següent peça és la primera que compta en col·laboració, aquesta és “Inteligencia artifical” i cantes amb la Rita Payés.
Jo amb la Rita hem anat coincidint i, la veritat que sempre m’he sorprès perquè té un perfil baix, és a dir és tranquil·la, però quan agafa el trombó o quan es fica a cantar es fa el silenci, dius: quina personalitat que té, a vegades tens la sensació que hi ha gent que canta copiant algú altre i ella és com que té una manera de cantar molt personal i de tocar el trombó també. I a més tenim un amor compartit en aquesta música antiga i també viscut en un lloc molt familiar. Llavors, s’ajuntaven massa peces per no fer-ho, li vaig proposar, i evidentment li va encantar. És una cançó curiosa perquè el tema és una història d’amor entre dos robots, dos softwares, que va saltar a les notícies el 2017 que Facebook, va haver de desentufar aquests ordinadors perquè havien desenvolupat entre ells un llenguatge irreconeixible. El 2017 que la inteligencia artifical encara no estava a les nostres vides era complicat. La cançó parla del que hauria d’haver passat, que els dos softwares es diguessin que s’estimaven. És una cançó que dona un bot de confiança a l’amor, en no pensar en què diuen que anirem a fotre els humans sinó que s’estan parlant de coses boniques.
Una altre cançó és “Que bien se esta”, tu sempre estas bé.
Hi ha aquesta energia positiva, un somriure, que sempre hi és en la meva música. També jo ho dic així, però en realitat el que dic no és tot bonic, al final la de “Todo y nada” és per avisar el món que estem construint i en “Postureo real” tot i la crítica a les etiquetes, als patrons, als algoritmes, hi ha un costat necessàriament bo, aquest és pensar com superarem això.
El “Poema Idealista” és un text del Felipe Boso. Qui és ell i perquè decideixes musicalitzar el seu poema?
És la primera vegada que musicalitzo un poema, però sempre n’havia tingut ganes, però mai havia trobat el poema. Recordo que aquest poema el va dir un dia en una situació ben casolana un amic, en Ramon Villegues, el va deixar anar. I em vaig quedar molt sorprès per aquest poema, i es va quedar allà. I més tard, el vaig recuperar veient un espectacle de Sílvia Pérez Cruz de “Genero impossible” en què una casa s’obrien les parets i vaig pensar que era com el poema d’en Ramon. L’endemà vaig escriure la cançó.
“Superfície i realitat”. En aquesta cançó torna a apereixer aquesta dualitat.
Com altres cançons és aquest xoc de realitats. Aquesta parla d’una experiència que vaig tenir fa dos anys, de fet aquesta cançó havia d’anar al disc “Kiribati”, al final va entrar aquest, a mi em fa por mirar sota el mar, però mirant sense estar enfonsat i hi havia un peix trompeta que cada cop que volia sortir de l’aigua passava per davant, i això em passava cada dia, i com que ens vam fer amics. La cançó explica que els altres ens han de fer que nosaltres ens adonem de les coses importants. En aquest cas un peix trompeta em diu que bonic és el mar.
La novena cançó és “Imaginar” i apareix la segona col·laboració del disc, amb Pedro Pastor. Qui és Pedro Pastor?
Pedro Pastor, és un cantautor madrileny reconegut, jo el segueixo des de fa molt temps, m’agrada molt la seva música perquè és molt fresca, molt honesta i alhora té una voluntat social i política molt activa. És un home que està molt connectat amb llatinoamericà, de fet ha gravat la seva part a Buenos Aires perquè ha estat de gira 4 mesos. I volia participar en la col·laboració, però estava a Buenos Aires, i la va gravar allà. Això crec que li dona una dimensió al tema perquè ell va gravar la seva part allà, nosaltres aquí, però a més a més hi canten els meus pares, la meva parella, la meva germana, tots els músics.
El disc es tanca amb “Transparente”.
Per mi és una de les cançons més maques que hi ha al disc, o una de les que jo li tinc més estima especial. Recupera la guitarra i la veu, és una cançó molt senzilla pel que fa a producció, però després hi ha molt treball, però conceptualment és una cançó molt directe. També hi ha uns temes que no necessita posar-hi gaires coses, aquest és una d’elles.
