Potser a molts no els sonarà el nom d’Héctor Miguel (Manlleu, 1996). Però sí el del seu nom artístic: Héctor Black. Va ser un dels 16 finalistes de la segona temporada d’Eufòria, el talent show de TV3, que li ha permès un primer aparador mediàtic. Ara ho vol aprofitar per definir una carrera musical que va iniciar als 15 anys i que compagina amb la faceta d’actor.
Li va pesar haver estat el primer eliminat de la segona temporada d’Eufòria?
Bé, sí. Vaig entrar molt conscient que allò era un talent show i que, per tant, hi ha la possibilitat que puguis marxar el primer dia. És veritat que a mesura que va passant el temps dius, òndia, sí que va ser una mica agre. Encara que ho gestionis bé, aquest sentiment hi és. Sempre et planteges què hauria passat si… però com que no va passar, em quedo amb el que hi ha.
Canviaria alguna cosa d’aquella seva actuació?
No sé si podria canviar gaire cosa. Em va tocar un tema –una versió d’En peu de guerra, d’Els Catarres– que no era l’estil a què estava acostumat, però penso que el vaig treure prou bé. Vaig fer-ho el millor possible. Sí que, quan em van donar aquell últim minut en què has de dir per què t’hauries de quedar, vaig optar per la comèdia, tot pensant que, si marxava, almenys fes riure a algú. Alguns s’ho van prendre bé, altres malament, però no m’he penedit de res.
Eren 16 artistes a aquella primera gala però darrere havien deixat més de 2.300 candidats al càsting.
És un què, sí… Jo he mirat de positivar-ho tot plegat i aprofitar l’experiència per encaminar la meva carrera. En aquell moment necessitava posar-me davant d’unes persones de l’àmbit professional que valoressin si puc formar part d’aquest món. Jo estava llavors una mica en un moment que deies, buà, aquest any faig 27 anys i vulguis que no comença a pesar la inestabilitat del sector…
Per tant, repetiria l’experiència a Eufòria?
Sí, sí. Tornaria a concursar-hi, també per la gent que he conegut. És meravellós coincidir amb gent que segueix el teu camí i amb qui comparteixes moltes coses. A més, vaig sortir d’allà molt motivat. El dia següent ja vaig compondre el que espero que sigui el meu primer single…
Tocar davant d’un Sant Jordi ple, com el passat 2 de juliol, no passa cada dia…
Ja, no passa cada dia… i vull pensar que no serà l’última vegada que ho faci [riu], això d’actuar davant de tanta gent. També t’he de dir que, per mi, va ser una mica fred. Hi ha molta distància amb el públic, vas amb auriculars… Sense treure-li pes, perquè soc súper afortunat d’haver pogut formar part d’això i no ho canviaria per res, puc dir que hi ha concerts en què m’ho he passat millor. Tant pel caliu com pel format. A vegades concerts més petits, amb el públic a tocar i presentant el teu projecte… Allà no deixes de ser un intèrpret i vas sota la marca d’Eufòria. Sí que emociona, eh!, però no és ben bé el teu concert. En tot cas, va ser brutal. Tant de bo pogués tornar a tocar aviat, o tard, al Sant Jordi.
Passar pel programa ja li ha obert algunes portes?
No tantes com d’altres companys –estem molt en contacte tots plegats– que van arribar més lluny dins del programa, però alguna coseta sí. Discogràfiques de moment no, però també és normal perquè encara no han vist el que puc fer. Sí que m’ha obert gent per fer grups de versions o de vocalista d’una banda, per aprofitar aquest moment, però confiant en mi, he preferit dir que no a propostes que podien representar un benefici a curt termini. Crec que ara el que es premia és la creativitat, treure les teves coses, i ara mateix aposto per presentar un projecte més personal i en què m’hi senti còmode. És el moment de treure el meu projecte, de confiar en mi, amb una imatge i una marca personals.
Actor, cantant, guitarrista… amb quin epígraf es troba més còmode?
Crec que soc bastant polifacètic. Sempre he portat la meva doble condició d’actor i de músic fifty-fifty. Ha anat a temporades. Sí que és veritat que la música em desperta una passió que em donar forces per treballar-hi d’una manera constant. També és veritat que en la marca personal que vull fer s’englobarà una mica tot, perquè avui has de ser un artista 360. Has de saber interpretar els teus vídeos, crear un personatge, i m’agrada tot per igual.
Com entra al món de la música?
Amb 15 anys vaig tenir la primera banda de versions, La Gallina Afònica, amb qui vam guanyar una edició del VicSona i tot. Fèiem versions bàsicament de rock. Després vaig entrar com a baixista i corista a Jack Mad, entre els 16 i els 18… Amb el bateria i el baixista de La Gallina Afònica ens vam tornar ajuntar per muntar Ummo i crear els nostres propis temes. Aquest va ser el meu últim projecte musical fins a la pandèmia. Després li vam canviar el nom, en vam dir Aqem. Li vam donar una volta més als temes que havíem fet amb Ummo i el maig de l’any passat van treure un primer CD. Era un projecte especial, amb una música més tècnica, gairebé pensada per a músics, no tant de festa. A més, cantàvem en castellà, que costa molt moure-ho per aquí…
I arriba Eufòria…
Sí, tot això d’Eufòria m’ho ha fet replantejar tot una mica, i el grup el tenim una mica parat. Vull aprofitar aquest moment per definir com fer una música en català que a mi m’agradi i que pugui funcionar. Un equilibri entre els que es porta ara i el que a mi m’agrada. Vull fer meva música, tot i que compto amb els mateixos components i amics de tota la vida, que alhora són uns grandíssims músics. El projecte no sé si es dirà Héctor Black, igual sí, però ells hi tindran cabuda.
En quin estil?
Vaig començar amb la idea de fer rock, un rock més mainstream si tu vols, més modern, però ara m’he donat via lliure. Sempre he compost estils molt diferents, perquè m’agrada tot. Sí que tindrà una base de rock, perquè m’hi sento molt còmode, però he de trobar la manera que el projecte tingui un equilibri.
Es marca terminis?
Quan vaig sortir del programa vaig dir, com que he set el primer de sortir seré el primer de treure música, però no és tan fàcil. Requereix temps. M’agradaria abans d’acabar l’any com a mínim treure un single que em permeti posicionar-me i m’obligui a marcar-me uns terminis.
Per cert, d’on ve el nom d’Héctor Black?
D’una xurrada. Quan em vaig fer de Facebook, en l’època que va sortir Facebook, et podies canviar el nom. Jo llavors era súper fanàtic de Jack Black, que ho fa tot molt bé í és molt còmic… i em vaig posar Black de cognom. La gent em va començar a dir Black i mira, la veritat és que m’agrada.
