Entre les moltes coses meravelloses que tenia Sam Cooke, començant per una de les veus més icòniques del segle XX, destacaven la valentia i la generositat. Cal molta dosi de les dues coses per arriscar l’estatus d’artista d’èxit i utilitzar la teva influència per posar-te al capdavant d’una lluita tan crispada i sagnant com la dels drets socials de la població negra als Estats Units. De com aquest activisme va poder tenir molt a veure amb la misteriosa mort del cantant, en parla The Two Killings of Sam Cooke (els dos assassinats de Sam Cooke), producció dirigida per Kelly Duane que Netflix tot just acaba d’estrenar.
Cooke va viure en una societat que li va recordar, cada dia de la seva vida, que era diferent i inferior. Ja com a cantant professional va viure les humiliacions que patien els artistes negres: als estats del sud, ell i els seus companys es portaven els entrepans i se’ls menjaven al cotxe perquè els restaurants no els admetien, per posar només un exemple. Però en lloc d’acotar el cap i resignar-se, el cantant sempre va alçar-se per reivindicar els seus drets, com quan va ser convidat a un programa de televisió i, malgrat les amenaces del Ku Klux Klan, va actuar; o quan va refusar de pujar a un escenari perquè s’havien programat dos concerts, un per a blancs i un per a negres. Va ser un dels primers a plantar cara d’aquella manera i va inspirar milions de persones. I ja se sap: algú així resulta incòmode.
Els poders imperants van començar a veure Sam Cooke com una amenaça. La Nord-amèrica segregacionista blanca dels anys 50 i 60 podia tolerar que un afroamericà arribés a l’estrellat artístic perquè, al capdavall, només era entreteniment. Però un cantant d’èxit fulgurant que, a més, tenia una influència enorme en la comunitat negra, que feia pinya amb líders socials com Malcolm X o Muhammad Ali i que, per acabar-ho d’adobar, s’estava convertint en algú poderós en la indústria musical (va crear una discogràfica adreçada a músics negres) ja era molt difícil de digerir. El 1964 Cooke va publicar A Change Is Gonna Come, instantàniament convertida en himne contra la segregació racial; uns mesos després, trobaven el seu cadàver tirotejat en un motel de mala mort de Los Angeles. Una fi indigna i plena d’ombres sobre la qual aquest documental, quasi més social que musical, aporta una llum necessària.
