D’artistes amb desordres mentals que intenten equilibrar-se amb més o menys encert a través de l’art, n’hi ha molts: Syd Barrett, Ian Curtis, Vincent Van Gogh, Sylvia Plath, Brian Wilson, Roky Erickson, etc. Tots estan considerats unànimement artistes enormes; tots van combatre els monstres amb poesia i van inspirar milions de persones. El cas de Daniel Johnston no està tant clar: uns el consideren un geni i d’altres, un freakie fascinant que manté la cordura a base de cançonetes naïf. La història d’aquest cantautor nord-americà l’explica de forma excel·lent i colpidora The Devil and Daniel Johnston (Jeff Feuerzeig, 2005).
El director va trobar-se amb una mina: l’afició compulsiva de Johnston per gravar pel·lícules casolanes, omplir cintes de casset amb monòlegs íntims i abocar sentiments i obsessions en dibuixos va proporcionar un fons documental impagable per capbussar-se en la ment del músic i mostrar-la. A través d’aquestes gravacions i testimonis d’amics, del mateix cantautor i dels afligits pares es va desgranant l’evolució d’un nen inquiet i hipercreatiu criat en una llar catòlica i repressiva que quan arriba a l’adolescència comença a comportar-se de forma estranya: tendències obsessives, rampells violents, medicacions mal preses, desenganys amorosos malaltissos,… tot plegat abocat en cançons i dibuixos infantils i terrorífics que crea, reclòs en la seva habitació. Amb els anys, la cosa va a més i el jove acaba amb trastorn bipolar, depressió i esquizofrènia, i convençut que Satan en persona vol matar-lo.
Com s’ho va fer un personatge així perquè Kurt Cobain portés una samarreta amb un dibuix seu en una gala de la MTV i el fes saltar a la fama? Com van arribar Beck, Nirvana i Sonic Youth a versionar-li cançons? Com es va convertir en un músic amb fans a tot el món? The Devil and Daniel Johnston ofereix les respostes, i planteja una reflexió: és evident que les seves cançons commouen i es consideren genials perquè les canta ell. N’hi ha prou amb això? Estem venerant una música que normalment trobaríem fluixeta, només perquè ens fascina l’autor? És l’artista qui genera el culte, o l’art que produeix? O tot plegat?
Podeu veure el documental a Filmin.
