En una entrevista el 1995, Noel Gallagher deia que quan la seva generació va acabar l’etapa escolar, a l’Anglaterra de mitjans dels 80, només tenia tres opcions: dedicar-se al futbol, a la música o al subsidi d’atur. Històricament les dificultats socials han estat un generador incessant i poderós de música pop i el 1987 el dublinès Roddy Doyle va recrear-ho a la novel·la The Commitments, que Alan Parker va portar a la pantalla gran quatre anys més tard. El temps ha convertit en clàssics tant el llibre com la pel·lícula, cadascun per mèrits propis.
L’acció se situa als anys 80 al barri obrer de North-side, a Dublín, i el protagonista és Jimmy Rabbitte, un jove ambiciós i inconformista que somnia a ser mànager musical i munta un grup de versions de soul, tot i que no és un gènere especialment popular al barri. Aquest és el punt de partida d’una banda plena de personatges peculiars que tindrà una trajectòria també força peculiar. En la versió en cinema teniu, a més, l’al·licient d’una banda sonora espectacular: Mustang Sally, Take me to the River, Nowhere to Run, Chain of Fools, I Never Loved a Man, Try a Little Tenderness, etc., tots interpretats meravellosament. L’èxit de la pel·lícula va ser tan fulgurant que diversos membres del grup (Glen Hansard, entre ells) van engegar carreres en solitari i fins i tot dos d’ells van crear un grup, The Stars from The Commitments, que ha fet més de 1.500 concerts arreu del món i encara està en actiu.
The Commitments és magistral per molts motius, però per mi el més rellevant són dues coses: per una banda, l’elecció del soul com l’estil de música ideal per parlar-li a la classe obrera d’un lloc tan aparentment allunyat de la Motown com el Northside dublinès. “El soul és honest. Et porta a un altre lloc. T’agafa per les pilotes i t’eleva per sobre de la merda”, sentencia Jimmy Rabbitte en un moment de la pel·lícula, i en un altre rebla el clau: “Els irlandesos som els negres d’Europa, els dublinesos som els negres d’Irlanda i els de Northside som els negres de Dublín.” Abracadabra: connexió establerta i de passada, al·legat amb majúscules de la universalitat de la música més enllà de races, països i grups socials.
L’altre element clau és la resposta a la següent pregunta: què passa quan a unes persones que des que van néixer estan convençudes que viuran vides grises i previsibles, de sobte els apareix una possibilitat de brillar, de triomfar? Veure com cadascun dels protagonistes s’aferra a aquesta oportunitat i com la possibilitat d’elevar-se per sobre de la merda treu el millor i el pitjor de cadascú resulta commovedor, divertit i un punt tràgic. I molt realista, i per això és tan fàcil empatitzar-hi.
Llegiu The Commitments o mireu la pel·lícula o les dues coses, en l’ordre que us vingui de gust. Us hi veureu més reflectits que no us penseu.
