“La vida és la vida del periodisme (…) la mort de la vida serà la mort del periodisme. Res per explicar, viure per no tenir res per explicar. Ni una notícia. Res”. Llegir els articles de Màrius Carol és molt més que descobrir què pensa sobre qualsevol tema d’actualitat. Acostuma a enriquir tots els seus textos periodístics amb cites de llibres o pel·lícules que donen una nova dimensió a les paraules expressades i demostren una cultivada cultura. A El camarot del capità, el lector hi troba desenes de cites com la que encapçala aquest article, del periodista d’El País Juan Cruz. El de Màrius Carol no és un llibre més, l’enèssim, que relata uns fets excepcionals que s’han viscut a Catalunya durant els últims anys. Tot i que també ho fa. Ho fa des del mirador privilegiat que li atorga el despatx de director d’un diari de referència com La Vanguardia durant el que ell anomena temps convulsos, entre l’any 2013, quan va agafar el relleu de José Antich al capdavant del diari del grup Godó, fins que va ser rellevat per Jordi Juan, el 2020. Durant aquests set anys han passat moltes coses: des de l’abdicació de Joan Carles I, amb qui l’uneix una bona amistat; tres canvis de president de la Generalitat, una moció de censura a un president del govern central, que va fer caure Mariano Rajoy després de la sentència del Cas Gürtel, la confessió de Jordi Pujol, dues consultes a Catalunya no autoritzades, una declaració d’independència, l’empresonament i fugida a l’exili dels membres del govern de la Generalitat. Carol no ha estat només un testimoni de tots aquests fets sinó que tal i com relata al llibre també n’ha estat un actor convidat. Sorprèn la sinceritat i transparència amb què explica els fets viscuts, com les trucades i dinars amb Soraya Sáenz de Santamaria, també els contactes amb membres del govern català –des de Santi Vila fins al cap de gabinet del president– i com uns i altres demanaven a Carol que fes de mediador per trobar una sortida en la nit llarga en què Carles Puigdemont va anar a dormir convençut que l’endemà convocaria eleccions i va acabar declarant la independència. Enmig de l’acceleració dels esdeveniments en un mar d’emocions desbordades, la premsa no va tenir fàcil fer la seva feina. Tothom, però, era conscient d’estar vivint moments únics, d’estar fent articles, portades i editorials que es rellegirien anys després: “Ens sentíem protagonistes d’un d’aquells moments que un periodista pot viure poques vegades en primera persona. Protagonistes indirectes, perquè els periodistes no fem la història, només l’escrivim”.
