Teresa Sagrera (Sant Pere de Vilamajor, Vallès Orienta, 1966) ha compaginat la seva feina de mestra amb una trajectòria literària que l’ha fet destacar especialment en l’àmbit de la novel·la històrica. La seva darrera obra s’ha gestat a quatre mans amb Ramon Gasch, i porta per títol Llaços de Sang (Columna, 2022). Igual que l’anterior, Lllaços de sang,) és una novel·la en què les dones també són protagonistes. Dones que en aquest cas van participar i de manera molt activa en el setge a la ciutat de Girona l’any 1808, durant la Guerra del Francès. La Marta, la Rosa i moltes més dones van arribar a formar una companyia que lluitava contra les tropes de Napoléo. L’autora ens convida a un viatge on l’heroisme es construeix en base de petits gestos de supervivència del dia a dia. No només en les grans gestes militars que a vegades son les úniques que ens han arribat en els llibres d’història.
Ja havíeu fet una altra novel·la històrica amb en Ramon Gasch, Sal Roja, ambientada a Cardona. Com és això d’escriure a quatre mans i tractant-se d’un llibre de més de 800 pàgines?
És enriquidor, perquè el treball en equip és molt dignificador. Però és molt complicat, perquè escriure a quatre mans vol dir que no es noti l’estil d’un i el de l’altre. A més, hi ha d’haver una entesa considerable entre les dues parts i un mètode de treball bastant rigorós. Nosaltres hem seguit el mateix estil que ja vam establir en el primer llibre Sal Roja. Treballem sobre un guió, com una escaleta molt determinada i després ens repartim les parts a escriure. Però ens les retornem, és a dir, la part que ha escrit en Ramon me la passa a mi i la part que he escrit jo li passo a ell. I sobre aquell fragment, l’altre fa correccions: les aportacions que ell faria, que poden ser des de canviar una paraula a introduir un nou paràgraf o posar-hi un diàleg.
Què us porta a parlar sobre aquesta Girona dels principis del segle XIX, de la invasió Napoleònica?
Una mica el llibre anterior. Treballant-lo ens vam adonar que és un període molt poc novel·lat. No hi ha massa novel·la històrica de la Guerra del Francès i buscant sobre el període, vaig descobrir aquesta companyia de dones anomenada Santa Bàrbara. Fora de Girona és molt poc coneguda, fins i tot, a Girona hi ha gent que la coneix molt poc i va ser una manera que, a través de la companyia, teníem l’excusa per parlar del setge -que va ser molt important- però fent-ho amb uns ulls diferents, amb ulls de dona.
És curiós això passa força el segle XIX. Fa poc ho comentàvem amb el relat sobre la guerra dels Carlins que també ens deien que és poc novel·lada, tot i el gran impacte que va tenir al país. Igual que la Guerra del Francès.
Sí, Així com la Guerra de Successió s’ha novel·lat molt, parlant del 1714, de la Guerra del Francès no hi ha tanta novel·la històrica.
Tots els que tenim un mínim de referències culturals i històriques haurem sentit a parlar de la resistència als francesos, de la invasió de Napoleó, del Timbaler del Bruc, de la Immortal Girona (que a vegades ni els mateixos gironins saben d’on ve això s’immortal). Hi ha molta construcció retòrica sobre aquest moment del setge napoleònic de Girona i la resistència de la ciutat.
Durant molts anys, especialment durant la dictadura de Franco, es va vendre la imatge d’Àlvarez de Castro i de la resistència de Girona com una cosa molt èpica, destacant molt aquests valors patriòtics espanyols. I els historiadors contemporanis que han estudiat i que ja han revisat tots els setges diuen força el contrari. Expliquen que Girona va resistir molt per sobre de les seves possibilitats quan no tenia maneres de poder resistir, no tenia ni les persones. Perquè hem de pensar en una Girona que estava encotillada de les muralles senceres, una Girona que passa avui en dia passa dels 100.000 habitants i en aquell moment no arribava a 10.000. I una Girona que, a diferència d’ara, hem d’imaginar-la com a menestral amb molts artesans, comerciants i amb un pes considerable del poder eclesiàstic, que influïa molt. La guerra farà que perdi gairebé la meitat de la seva població. Per tant, els que no van morir directament de la guerra, van morir després de fam o de malaltia. No tenien possibilitats de sortir-ne, era portar-los a una mort segura.
I això vol dir que trenca una mica aquest relat que s’havia anat construin? També pel que fa a la idea de que les guerres les fan els homes, que són els que lluiten, els que moren, els que guanyen i els que són enfilats dalt d’un pedestal en una estàtua.
A totes les guerres que estem vivint en aquest moment i de les que en tinguem referència (no cal anar gaire lluny) les persones que es queden a casa tenint cura dels més necessitats, dels menuts, dels avis, dels malalts sempre han sigut les dones. Els homes van al davant, però algú es queda a casa a sostenir el que hi havia tradicionalment. Aquesta novel·la no intenta només valorar o parlar de les dones que van formar la companyia de Santa Bàrbara. Elles ens serveixen d’excusa per mirar el paper de les dones a les guerres i en concret, en aquesta.
Per qui no se situï en el que passava a principis del segle XIX, hem de pensar que Girona pateix les conseqüències d’un conflicte que ara diríem de geopolítica internacional. Acaba sent víctima d’un conflicte europeu.
A l’Espanya d’aquell moment hi havia una picabaralla dinàstica entre Carles IV i Ferran VII. I amb un personatge molt poderós, enmig, el ministre Manuel Godoy, que a més sembla que s’entenia amb la reina. El 1808 es signa el tractat de Fontainebleau amb França pel qual els francesos, és a dir, l’imperi de Napoleó, travessarien Espanya per anar a Portugal. I després se’l repartirien entre espanyols i francesos. Però a ningú se li escapa que de seguida els francesos veuen aquí una mina. Que a Catalunya hi ha possibilitats d’annexionar-la perquè la veuen més semblant. De seguida ja es fan amb Barcelona i canvien les expectatives que tenien amb Girona.
A Girona ja no només hi passen, sinó que s’hi volen quedar. A més, no feien turisme, els exèrcits vivien d’aquell territori que acabaven d’ocupar. I aquí trobem la Marta, una de les protagonistes de la novel·la, que ens en parla de què passava si un exèrcit arribava a una ciutat com Girona:
“Jo no hi entenia, d’aquestes coses, però en Martí m’havia explicat que el mestre Mateu l’amo de la fusteria on treballava, s’havia vist obligat a pagar uns delmes addicionals per cobrir les necessitats d’aquells teòrics aliats. No calia ser un setciències per endevinar que si els propietaris havien de contribuir d’aquella manera en el manteniment de milers d’homes de les diferents unitats que anaven arribant, durant dies i dies, la gent de casa cada cop tindria menys possibilitats de trobar el més elemental per sobreviure. Donar menjar al doble de persones de les que normalment hi havia a Girona era una quimera que, com sempre, pagaven els més necessitats. Botigues i negocis tancaven esperant que passés aquella situació, i menestrals, artesans i constructors van començar a tenir greus dificultats econòmiques per pagar aquells impostos sumplementaris. Pels carrers de la ciutat es passejaven soldats de tota mena, i s’en començaven a sentir enraonies gens agradbles. Molta gent no entenia el perquè d’aquesta situació i es mostrava contrària a obeir les autoritats que els exigien donar aixopluc a aquella colla de gavatxos. Com s’entenia aquella obligació d’alimentar milers de boques alienes, si amb prou feines podíem donar menjar a les nostres famílies”
Amb l’exèrcit volia dir que arribava la misèria.
Sí. Haver-los de mantenir.
En aquest fragment trobem a la Marta Barnils que és un dels personatges centrals que fa de fil conductor de tot el relat. La dona d’un fuster, en Martí, i que té un nen petit. Qui és la Marta?
La Marta és una de les dues protagonistes, que viu el barri del Mercadal. És una dona de 25 anys d’una condició humil perquè és l’esposa d’un fuster, guanyen per anar fent pel dia a dia. I viuen en el carrer Bonaire, un carrer que avui en dia no té aquest nom, però que encara està situat en el barri del Mercadal. Ella, en principi, és el dibuix d’una dona humil i amb un paper tradicional, casolana i amb ambició només de tirar endavant a la seva família, i el seu dia a dia. Aquesta és la Marta del començament de la novel·la.
Del començament, perquè després canvia. Com a detall, no sap ni llegir. Aquí veiem, per exemple, que en una guerra del segle XIX la premsa ja hi té un paper. Tothom vol llegir el Diario de Gerona.
Va començar a imprimir-se i publicar-se durant el setge i només va durar en aquest període. Se’n conserven la majoria dels números, que es poden consultar. Va ser un element publicitari i de difusió de propagandístic molt important. Però a la Marta li havien de llegir perquè ella no sabia de lletra.
Al seu costat hi ha un contrapès. Un personatge encantador que, si fóssim al cinema, diríem que és d’aquests que roba el plànol a tots els altres quan apareix a l’escena. La Rosa.
Tot i que la Marta en primera persona i la Rosa no, ja que aquesta només parla amb primera quan escriu un diari persona, la Rosa té un magnetisme i una força que arrossega, és molt potent. Són molt amigues. La Rosa viu als afores de la muralla, a Cal Menut, és la filla d’un comerciant i no sap mai gaire on té el seu pare. Ha perdut la mare de molt petita, i ha crescut amb una llibertat molt poc convencional. És una dona afrancesada que representa una ideologia d’una minoria dins de Girona. Però també hi son els que simpatitzen amb tota aquesta cultura i aquesta manera de fer refinada de la societat francesa. La Rosa, per condició social, ha tingut possibilitats d’aprendre llegir i escriure. Parla francès. És la dona que no s’ha casat, tot i tenir l’edat de la seva amiga, 25 anys, i ha pogut viure una mica la vida. Té reputació des ser una mica lleugera, perquè no segueix el patró preestablert.
Ser afrancesat no era fàcil perquè els francesos no és que despertessin gaire simpatia, però representava l’ideal del país que havia fet la revolució, que s’havia tret de sobre la monarquia, amb unes idees ben avançades. Llavors veies que els soldats es comportaven com tots els soldats.
La majoria d’afrancesats són gent que han tingut possibilitat d’estudiar: un metge, una persona de lleis… Gent que està més el dia de tota la cultura i del que arriba d’Europa en el moment.
Aquestes són les dues grans dones de la novel·la. Al voltant n’hi ha moltes d’altres i no és casualitat que el lector vegi que tots els capítols de Llaços de sang porten nom de dona.
En tres o quatre, n’hi ha més d’una. Volíem que a part de parlar d’aquestes dues protagonistes, de la companyia de Santa Bàrbara que en van ser gairebé dues-centes, parlar també de dones que van ajudar els hospitals com el de Santa Caterina, de les que no podien seguir a les bàrbares però que feien una olla de menjar… o de dones que fins i tot s’havien de prostituir per poder tirar els seus endavant. Per tant, volíem donar una visió més àmplia possible d’aquest paisatge femení de Girona.
Hi ha moltes descripcions de lluites a les muralles i de batalla. Són d’aquelles en que el lector gairebé sentirà com retrunyen els canons. I en una d’aquestes descripcions veiem quin paper feien les dones en una situació de batalla:
“Jo em sentia aliena a tot plegat, com si aquell infern ja m’hagués superat, i em rendia a l’evidència que tot s’estava acabant. Deien que aquell foc enemic que bramava des de feia tres dies havia mig enrunat les defenses del castell i del baluard de Sant Pere, mentre que la resposta de la nostra artilleria era cada cop més feble. La veritat era que les bombes de gavatxos no anaven només contra les defenses i els baluards, sinó que també queien sobre la ciutat. Més de mil bombers i altres projectils havien passat per sobre de les muralles, i havien derruït les cases més properes en un cataclisme de foc i fum, parets ensorrades i cossos estesos per terra. M’havia passat aquells darrers dos dies d’aqui cap allà amb diferents colles de dones intentant ajudar. Ningú no em donava ordres concretes, però jo m’afegia on fos per fer alguna cosa. Estar ocupada no em deixava pensar i m’apaivagava un xic tots els neguits. M’havia ajuntat amb algunes dones, entre les que hi havia la Caterina Delàs i la Francesca Xifreu. Els altres rostres també els tenia presents, però allà no tenia importància qui érem, sinó què fèiem. Anàvem movent-nos arreu amb el ciulet dels projectils passant per damunt nostre,evitant les parets que de tant en tant semblava que ens volien caure a sobre.
No sabien ben bé què anaven a fer, però anaven a veure en què podien ajudar. Primer d’auxiliars: de portar aigua, menjar i fer aquestes feines…
Llavors entre elles sorgeix aquesta idea de formar-se com a companyia. El setge era tan exagerat que pensen que han de fer alguna cosa més. I fan la proposta directament al governador. Sabem que el juny de 1808 ja actuaven perquè consta en els documents que ja estaven en el baluard de Santa Clara, però fins a l’any següent no són reconegudes com a unitat pel governador militar Álvarez de Castro. Obre unes llistes on consten, als arxius municipals, els noms de gairebé dues-centes. Però sabem que n’hi havia més de les que consten a l’arxiu. Per què moltes, com la Marta, no estaven inscrites i simplement quan hi havia un toc general, sortien i acudien a una de les quatre places de la ciutat, el punt de trobada. A cada un d’ells hi havia dues sergentines i dues esquadristes a cada esquadra, vuit aiguaderes i quatre que portaven aiguardent. També eren les encarregades de portar els ferits als hospitals de sang i repartir munició. Sabem també per la documentació que en més d’un moment, si convenia pujar muralles i agafar de l’arma del soldat que havia caigut també ho feien. I encara que no ho llegeixis és fàcil d’intuir que, un cop hi eren, segurament vam fer més del que està escrit.
Fins i tot als francesos els impressionava veure que hi havia aquesta situació.
El general Saint-Cyr diu als seus soldats que hi ha moments que les dones semblen ser més valentes que ells: No veieu els llaços vermells que llueixen a les muralles i vosaltres aquí retirant-vos?” Vol dir que estan reconegudes en els documents de l’època, parlen dels llaços vermells.
Llaços vermells, d’aquí ve el títol de la novel·la. S’identificaven amb un llaç vermell, aquesta companyia de Santa Bàrbara.
Com que no tenien vestuari, ni uniforme, com els homes que tenien una esquadra, elles porten el distintiu aquest vermell en el braç esquerre com una llaçada, com porten els homes partidaris de Ferran VII una escarapel·la en el barret o barretina de color vermell. El color vermell era el distintiu dels partidaris de Ferran VII mentre que els francesos portaven l’escarapel·la, però tricolor, com la sevabandera.
No deixa de sobtar-nos que el crit de guerra d’aquell moment sigui el de: “Rei, Pàtria, Religió”. Ferran VII no deixa de ser un monarca que després es va distingint pel seu absolutisme. Però les dones de Girona estan lluitant per alguna cosa molt més bàsica?
Jo crec que, en general, les dones lluiten per protecció per instint de protecció cap als seus. O sigui, els fills, els que tenen a casa, els més desvalguts… Però no lluiten tant per un ideari o per una sed de venjança.
Per preservar la vida, al capdavall. Quan la Rosa cull els nens de moltes dones fora muralles perquè no pateixin els efectes de la guerra, de les bombes. Quan la Marta es treu el menjar gairebé de la boca perquè mengi el seu fill…
Sí. La Rosa es val per la condició d’ afrancesada, de saber que és un punt que no l’atacaran, per posar-hi nens. Per això converteix la seva casa en la casa de les nines com diuen algunes. És com un petit refugi, en altres guerres això ha passat: es busca un oasi per les petites criatures.
Hi ha un personatge que no volia deixar d’esmentar i que a Girona se l’havia mitificat: el general Álvarez de Castro, el governador militar, que és l’heroi. Però vostè el descriu amb molts problemes de salut física, de salut mental fins i tot. Mostraque va anar més enllà dels límits.
El primer que es va atrevir a qüestionar-lo va ser Prudenci Bertrana, l’escriptor gironí, juntament amb el director del psiquiàtric, el famós Manicomi de Salt. Van escriure un llibre conjunt quan feia el centenari del setge que es deia La locura d’Álvarez de Castro. El criticaven obertament i el tractaven poc més que de boig. Deien que ell amb el seu deliri de grandesa i d’heroïcitat havia conduït a la mort a tants gironins. Però això li va valdre a Prudència Bertrana haver de deixar la redacció del diari i ser empresonat.
Això van escriure-ho a principis del segle XX, ara fa més de 100 anys!
El director del psiquiàtric també va haver de deixar la direcció i marxar. Per tant, qüestionar obertament Álvarez de Castro ha costat molt. Recentment, els historiadors contemporanis sí que ho fan. I la seva figura no és ni molt menys la que construeix l’escriptor Benito Pérez Galdós als seus Episodios Nacionales, on és el gran heroi. Nosaltres volíem revisar aquest personatge, igual que revisàvem el paper de les dones. La seva obcecació, la seva fal·lera per passar a la història, per la resta de la població va ser un sacrifici.
Llegim un últim fragment que reflexiona sobre les guerres i el fet de que hi acaba patint tothom. Cosa que podem portar cap als nostres dies:
“ Fora i dins de les muralles, assetjadors i assetjats eren una banda i l’altra del mirall. Tots ells atrapats per una guerra absurda, la guerra de governs que arrosega els pobles a la mort. Uns mataven en nom de Napoleó i els altres ho feien per la glòria de Ferran VIII i de Déu. Tots ells, instruments al servei de causes que quedaven molt lluny de la majoria dels que morien en aquell enfontament terrible. I la gana i la malaltia avançen a un costat i a l’altre sense aturador.
La ciutat sobrevivia acorralada en una agonia inhumana. La fam devorava el poble, fins i tot les famílies benestants queien a poc a poc en la indigència. Quedaven encara alguns sacs de blat, però els molins no funcionaven, i amb els morters i les petites moles eren incapaços d’aconseguir la quantitat de farina que calita per abastir-los diàriament. Els malalts i els ferits ja no cabien als hospitals, i als carrers massa sovint apareixien homes i dones morts d’inanició. A fora, la tropa s’anava debilitant, lluny del seu país; i malvivien dormint al ras massa sovint, la roba que portaven cada dia estava més atrotinada, la duia molla al damunt fins que se’ls eixugava, tenien poques provisions per menjar i emmalaltien. Es comptaven per milers els que havien de ser traslladats a hospitals dels llocs de la rodalia, infermeries i cases. Els comandants napoleònics vivien amb humiliació frustrant no poder-se imposar a unes tropes molt més limitades i menys professionals. Uns i altres, mesuraven les seves forces en un torcebraç mortal, damunt d’un pont que estava a punt d’esfondrar-se, i que si ho feia, els enviaria a tots a l’aigua en l’intent desesperat de sortir guanyadors de la contesa.”
No es pot explicar millor del que acaba sent una guerra, en què fins i tot els assetjadors (que podien semblar els que van triomfar perquè sí que se’n van sortir de conquerir Girona) estaven desmoralitzats i malalts. Igual que els que estaven a dintre.
Aquest és l’altre repte, deixar clar que en una guerra pateix un bàndol i pateix l’altre. No que en un costat fossin tan bons i tan gloriosos i en l’altre tant dolents. Per això calia també, en aquest punt, cercar un equilibri.
