Hom no es pot fer càrrec de la progressió de la lírica llorentina sense haver estat a la casa i l’hort de Museros. Allí es troba la gènesi de la millor part de la seva obra. L’hort hi actua com si fos un autèntic marc virgilià. És l’indiscutible Locus amoenus del poeta i de la vida familiar. Un xiuxiueig ens fa arribar l’arrencada del poema “Íntima”, escrit a Museros el desembre de 1908, en què evoca: “Com si d’ahir fóra, ho estic veent encara, / i era l’any setanta del sigle passat. / Este bosquet que ombra nos dóna als dos ara, / per nostres mans pròpies fon llavors plantat.” El plantaren amb Dolors Falcó, la seva jove esposa i musa adolescent. Així la definia cinquanta anys enrere: “La xiqueta rossa, un dia / me va cridar al seu hort. / Primavera, primavera / ¿Per què em dus eixos records? / Catorze anys ella contava; jo li guanyava de dos. / D’amor, res ella en sabia; / jo, si en sabia, era poc.” L’evocació del poeta és reblada per la veu de la dona madura que sacralitza casa i hort com una urna de l’arcàdia familiar: “Este hort és un temple: són voltes les branques; / l’aucellada, orquesta; / incensers les flors. / Mira volar juntes les colomes blanques, / exemples donant-nos de constants amors.”
Un Museros avui del tot immers en la voràgine urbanística del cap i casal sobre l’Horta, lluny ja aquells dies en què estaven radicalment enfrontats el viure burgès i l’angoixós viure de l’hortolà. A la casa de Museros, els esperits acullen benèvolament el viatger i el connecten amb els reductes més essencials de la vida quotidiana del poeta quan era lluny de la ciutat. En la mesura que el pas del temps ho possibilita, tot hi és preservat amb amor pels descendents de la família. Amb l’ajuda de les fotografies veiem el poeta rodanxó, amb americana blanca ben botonada, barret de palla blanc amb un cinyell negre i un bastó. En una altra, asseguts al banc amb donya Dolors, amb la neta Doloretes a la falda i les altres saltant a corda al davant. Per un moment, mirant-les, tot retorna a la vida, al moviment.
També, el verb llorentí reviscola el paisatge de les barraques d’Alboraia ja fa temps passat avall: “Com la gavina de la mar blavosa / que en tranquil·la platja fa son niu, / com lo nevat colom que el vol reposa / de l’arbre verd en lo brancatge ombriu; / blanca, polida, somrisent, bledana, / casal d’humils virtuts i honrats amors, / l’alegre barraqueta valenciana / s’amaga entre les flors.” O el del barranc dels Algadins de la infantesa, al mas de Sant Vicenç, que encara avui sobreviu amb dues de les tres palmeres o el mas del Fardatxo, decadent i mig ruïnós, que està a tocar, que sembla que fou l’inspirador de l’immortal poema: “Vora al barranc dels Algadins / hi ha uns tarongers de tan dolç flaire / que, per omplir d’aroma l’aire, / no té lo món millors jardins. / Allí hi ha un mas, i el mas té a dins / volguts records de ma infantesa; / per ells tinc jo l’ànima presa / vora al barranc dels Algadins.” Versos com aquests el fan, els fan i fan els llocs, immortals.
Com també horacià i virgilià, alhora, fou el mas Blanc de Bétera propietat de l’amic Josep Aguirre. Era, en paraules de Llorente, una alqueria tradicional amb un emparrat, transformada en una luxosa quinta, d’aspecte oriental, coronada per moriscos merlets; a tocar s’hi enlairaven dues torres roges, d’estil aràbic, i, més enllà, entre verds pins, una polida capella ogival. Amb els anys, el mas es convertí en un racó del paradís que feia de lloc de replegada de tota la colla. Comptava amb una bona biblioteca, un excel·lent celler de vins, una capella i un entorn envoltat per extensos camps de tarongers, boscos de pins i esvelts xiprers. Allí, el 1889, fou el darrer reducte que Vicent Wenceslau Querol tingué per sanar l’ànima i el cos i, amb la mort d’ell, es convertí en un santuari de records: “Que de records tristíssims / al cor de l’ermita guarda! / Que remembrances dolces / té la caseta blanca!”
Llorente és una figura cada vegada més clau per entendre la renaixença de les nostres lletres al País Valencià. Era nou anys més gran que Verdaguer, però ben aviat connectaren i s’establí entre ells una amistat i un reconeixement que perdurà al llarg dels anys. La d’ell, clau de volta que uní conservadors i liberals en la fundació de Lo Rat Penat, i la de la resta de la colla (Constantí Llombart, Vicent Wenceslau Querol, Josep Vives Ciscar, Josep Bodria, Jacint Labaila, Roc Chabàs, Antoni Palanca, Antoni Cabret, Ramon Andrés Cabrelles…), deutors tots ells de la potent empremta que els deixà el mallorquí Marià Aguiló, a qui Llorente venerà com a mestre, gràcies a la seva breu estada a València.
Així, el poeta, en nom de tots, malgrat la seva sentida i arrelada espanyolitat, que amb el temps i el reconeixement dels nous poetes valencians (Miquel Duran, Daniel Martínez Ferrando…) s’anà diluint, podia proclamar el 1906, amb motiu del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana en el qual participà: “Germans de la gloriosa Catalunya, / els de l’illa daurada i Rosselló, / els d’Alguer, que separa el mar i allunya, / però l’oblit de vostre origen, no; / per a record d’aquest venturós dia, / –per la partida solament amarg– / València una abraçada vos envia, / arborant com penó de germania / la llengua d’Ausiàs March.”
A València, a partir de 1882, es va establir en la casa on morí, a la plaça dels Trinitaris, que avui porta el seu nom. Allí, sembla que no hi hagi passat el temps. Els besnets conserven amb estima els espais on, en qualsevol moment, pot aparèixer la figura del poeta, a la sala amb el terra amb les inicials familiars, al despatx… Quadres, mobles, espais… traspuen l’alè vital de Llorente. València li dedicà un monument que es troba en l’encreuament de la Gran Via del Marquès del Túria amb els carrers Pizarro i Taquígraf Martí, inaugurat el 31 de juliol de 1924. El projecte el signaren l’arquitecte Joaquín Dicenta i les escultures són obra de Vicent Borràs. El conjunt pot ser contemplat per tots quatre costats, des dels angles dels quatre monumentals ficus que li fan de densa ombrel·la. Hi destaquen motius de l’obra llorentina (dolçainers, tamboriners…); la figura de Faust fent referència a la seva obra com a traductor, una nena amb un gerro de mel, darrer regal ofert al poeta; un nu femení simbolitzant la poesia… Culmina el conjunt l’estàtua del poeta sent coronat amb branquillons de llorer. El poeta no fou mai gasiu en elogis a la seva ciutat, destil·lava romanticisme pur quan deia: “Com la gentil sirena, que a la vora / de la mar, que l’aclama per senyora, / entre perles i flors s’ha recolzat, / dorm València en la platja llevantina, / i son front hermosíssim il·lumina /lo raig primer del sol enamorat.”
