Tot el sistema bancari espanyol s’ha unit per crear una única targeta. Les empreses que, participades pels bancs, formaven les xarxes 4B, Euro6000 i Servired han acordat una fusió que ha de conduir, tot apunta que passat l’estiu, a la creació d’una única targeta i una única xarxa de caixers. En temps de canvis en els sistemes de pagament, la banca ha decidit aplegar-se, uns anys després d’haver obert una hostilitat entre entitats a cops de comissions per retirar efectiu a clients d’altres bancs. De moment, els experts no es posen d’acord si aquestes comissions desapareixeran.
Una vella dita castellana ho alerta: “Reunión de pastores, oveja muerta”, i aquesta entesa entre grans entitats fa inevitables les suspicàcies. Hi ha, per una banda, la gran banca representada per CaixaBank, el BBVA, el Sabadell i Bankia –que formaven Servired–, el Santander, el Popular i la Banca March –que controlaven 4B– i el que queda de les caixes, avui ja bancs, Unicaja, Ibercaja, Kutxabank, Banca Mare Nostrum, Liberbank, Evo Banco i Abanca –que eren les que suportaven la xarxa Euro 6000–. I, per l’altra, els posseïdors dels gairebé 79 milions de targetes, gairebé dues per cap, que hi ha a l’Estat espanyol. Pocs pastors per a tantes ovelles, que depenen en gran part de les decisions que els grans bancs prenguin en forma de comissions i altres mecanismes de pagament que, ara sota una sola denominació, tinguin interès a introduir.
De moment, aquesta fusió ha pres forma en una nova societat que integren les entitats esmentades. La nova societat té el nom de Sistema de Tarjetas y Medios de Pago, SA (un nom que fa la cosa) i la seva constitució ha rebut el vistiplau de la Comissió Nacional de Mercats i Competència (CNMC), que és l’organisme que, en principi, ha de vetllar perquè les fusions de grans empreses no es converteixin en monopolis que acabin afectant els consumidors.
Hi ha dues circumstàncies que matisen les suspicàcies apuntades. La primera és que en altres països –com Alemanya, França i, properament, Holanda– els bancs també tenen targetes i xarxes unificades. La segona és que la Comissió Nacional de Mercats i Competència ha posat algunes condicions al pacte. Les més rellevants significarien facilitar l’accés a nous associats sense abusar amb els costos d’entrada i la llibertat per als comerços i per als clients per escollir les aplicacions de pagament en cada moment.
Cap referència a la guerra de comissions que va començar fa poc més de dos anys, quan CaixaBank va imposar una comissió de dos euros als clients d’altres entitats que retiressin efectius a la seva extensa xarxa de caixers, a la qual es van sumar, entusiastes, les altres grans entitats bancàries de l’Estat. Aleshores, aquella decisió tenia com a lectura un intent dels grans bancs de treure rendiment a la xarxa de caixers automàtics, en detriment de les entitats més petites, amb menor nombre de terminals, i de la inexistent xarxa de la banca per internet.
A cua d’ull, la gran banca està veient com les compres formalitzades amb plàstic creix, al temps que es desenvolupen altres formes de pagament telemàtic. La targeta, de crèdit o de dèbit, ja està superant l’efectiu en les operacions de compra a l’Estat. A través de les prop de 79 milions de targetes existents, es fan uns 5.200 milions d’operacions anuals amb prop de 310.000 milions d’euros de volum, una tercera part del PIB espanyol.
En aquest ingent volum, la banca extreu alguns avantatges de la fusió. Els costos operatius es veuran reduïts, perquè no hi haurà tantes interconnexions entre sistemes. A més la nova societat constituïda pren força a l’hora de negociar en eventuals sistemes de pagament a escala internacional. Finalment, també hi ha en joc la competència que es pugui establir amb els gegants internacionals del sector, Visa i Matercard. Es calcula que les comissions que la banca paga a aquestes companyies està al voltant dels 60 milions d’euros. Si amb les noves tecnologies és possible que aquesta nova targeta, que encara no té nom, pugui negociar el seu ús internacional, quin banc renunciaria a oferir als seus clients aquest servei podent controlar les comissions que ha de pagar a tercers?
L’ús de les targetes creix, i les oportunitats de negoci per als emissors també ho fa en paral·lel. No és estrany que la banca hagi pres posicions per consolidar les fórmules per obtenir ingressos. El consumidor final en pot treure com a avantatge que les tecnologies de pagament avançaran més ràpid amb un sol operador sumant inversions que no pas amb tres, cada un per la seva banda. Com que hi ha menys costos operatius, la lògica diria que les comissions haurien de baixar. Però en aquest cas el que s’està formant és una nova forma de monopoli i, seguint les més estrictes normes liberals que els mateixos bancs defensen, les concentracions no afavoreixen la competència. I a menor competència, menys defensa per al consumidor. Que la Comissió Nacional de Mercats i Competència hi faci més que nosaltres. En principi, aquesta és la seva funció.
