Per què ens sembla bell un paisatge? Això mateix es preguntaven els comissaris de l’exposició “Antoni Tàpies, cos i llenguatge” que es va estrenar a la Rectoria de Vella de Sant Celoni el març de 2003. Es tractava d’una mostra itinerant que va aplegar gravats i escultures de dues dècades d’Antoni Tàpies (1923-2012), un artista universal i al mateix temps molt vinculat al Baix Montseny pel mas que tenia la família Tàpies Barba als afores del nucli de Campins.
L’exposició va ser tot un èxit i, segons relatava el periodista Josep Barbany a EL 9 NOU, “la presència de l’artista barceloní va causar una gran expectació a Sant Celoni. El vestíbul i les diferents sales de l’antiga masia es van omplir de gom a gom de coneguts i curiosos, així com de fotògrafs i càmeres de televisió. Van ser molts els que van voler parlar amb Tàpies, que es va mostrar molt afable i comunicatiu en tot moment, malgrat els seus 80 anys”. Tàpies va morir al cap de nou anys d’aquesta inauguració, al seu domicili de Barcelona.
Però allò què dèiem: “Per què ens sembla bell un paisatge?” I Tàpies respon ràpid a l’hora que la seva obra informalista que un paisatge sembla bonic “tant per allò que veiem com per les percepcions que ens proporciona el conjunt dels sentits: olors (de les plantes, de la terra…); tacte (el que vent que ens acaricia), sons (els ocells, la remor de l’aigua…), el gust (fruits i altres aliments…).”
L’exposició a Sant Celoni la formaven 42 gravats originals i dues escultures de bonze i concretava els termes, símbols i formes més significatives de l’obra d’Antoni Tàpies. Calia donar a conèixer l’obra d’un artista a la recerca constant de l’equilibri entre l’èsser humà i l’univers. Despres de ser a Sant Celoni, aquesta exposició, organitzada i patrocinada per la Diputació de Barcleona, va viatjar fins a Vilafranca, Manresa, Igualada, Terrassa o Vic, entre d’altres capitals. En total, va aconseguir prop de 13.000 visitants a les 16 ciutats on es va exposar.
A la inauguració de l’exposició a Sant Celoni, Antoni Tàpies va coincidir amb el científic ambiental i geògraf Martí Boada, un dels més grans experts del Parc Natural del Montseny i de la seva gent. Quan li demanaven a Tàpies què volia dir per a ell el Montseny, responia: “Montseny, boscos, matinades, capvespres amb cants de rossinyols, passeigs per laberints d’alzines amb el meu gos estimat. Caminar, peu, sabates, bastó. Nits de boira, nits d’estrelles, nits d’ira, nits dialongant amb els companys, fent projectes, nits sentint música, nits d’amor…”
L’escriptor Marià Manent, al seu llibre L’aroma d’arç, explica que la masia de Tàpies a Campins és “deliciosa, amb molt de bosc propi al voltant, racons acollidors, un vella premsa al jardí (del 1768), plantes de lavanda franesa, iuca florida. (…) Les fagedes nues eren de color gris moradenc i, a més a sota, esclataven l’or i l’aram de castanyers i rouredes”. El Montseny inconfusible, el mateix Montseny que Tàpies reclamava salvaguardar-lo com un tresor delicat…
