La periodista Glòria Pallarès, de Vic, ha viscut en directe durant dos anys, treballant en una missió de l’ONU, el conflicte més llarg de l’Àfrica i més oblidat del món, la guerra del Sudan.
El conflicte del Sudan és llarguíssim…
Hi ha gent que ha viscut en conflicte tota la seva vida, i generació rere generació. El conflicte que hi ha ara és tan profund, tan complex i amb tants agents que hi intervenen –interns i externs– que és de solució molt difícil a curt termini.
Quina funció tenia la missió de les Nacions Unides en què vostè estava integrada?
Ha tingut dues fases. Quan es va independitzar el Sudan del Sud, el seu objectiu era ajudar a crear les institucions del nou estat: formar els fiscals i jutges, la policia, els ministeris… tot s’havia de fer des de zero.
Això que en diem ara estructures d’estat’ vaja…
Exacte. Però en el primer moment, la missió de l’ONU al Sudan ha tingut els seus problemes i limitacions, però una cosa que va fer molt bé va ser, quan va esclatar el conflicte civil l’any 2013, canviar molt ràpidament el seu objectiu, les seves tasques. Té molt mèrit en un aparell tan gran, de 14.000 persones. Ara està intentant que s’apliquin els acords de pau, investigar i documentar les violacions dels Drets Humans i facilitar la distribució de l’ajut humanitari. Hi ha organitzacions humanitàries que hi estan fent una gran feina, com Metges sense Fronteres, però hem de pensar que hi ha grans zones del país on no es pot viure en qualsevol lloc, perquè és insegur. Per tant, aquestes ONG han de viure dins de les pròpies bases de l’ONU.
Quin era el seu paper en aquesta estructura?
Era analista d’informació. El que feia era informar cada dia l’ONU de la situació en un dels 10 estats de Sudan del Sud. Aquestes dades servien perquè els caps de la missió, al mateix país o a Nova York, poguessin prendre decisions sobre com actuar en el dia a dia. Era informació sobre seguretat i Drets Humans, però també sobre la situació política i qüestions de desenvolupament. Nosaltres considerem que és un paquet indestriable: si la gent no té res per menjar per causa del canvi climàtic, sabem que hi haurà conflicte. I si hi ha conflicte, hi haurà violacions de drets humans, i el desenvolupament quedarà molt afectat, perquè quan la gent no està bé físicament o emocionalment, no pot treballar.
Per poc que un s’informi sobre aquest conflicte, veu que hi intervenen un munt de factors: des la sequera o els interessos de grans potències, fins a disputes locals, tribals…
És així. Jo també soc periodista, i sé que quan tens un espai limitat per explicar les coses el més senzill és dir que l’any 2013 es produeix un conflicte entre el president, de l’ètnia dinka, i el vicepresident, de l’ètnia nuer. Aquestes són les dues grans tribus: la gent es va posar en un bàndol o l’altre. És el més senzill d’explicar, però la realitat quan ets allà és que el conflicte és com una ceba: en surten moltes capes. Començant dins les cases, on hi ha molta violència envers les dones. Després venen els conflictes entre comunitats de la mateixa tribu però de pobles diferents. Però si el conflicte és entre tribus, al país n’hi ha 64! Ah, i Sudan del Sud té disputes amb tots els països veïns. Embolica que fa fort! I per últim, el pla internacional: hi ha algun país que, per un costat, els ven armes, i per l’altre, és a les taules on es negocia la pau. Per tant, la violència és present a molts nivells.
El canvi climàtic és un factor més important del que sembla, en molts conflictes arreu del món…
Vaig documentar molts casos de conflictes interètnics causats per la competència per uns recursos cada vegada més escassos: menys aigua i menys pastures, en un país on molta gent viu de la ramaderia. És una lluita per la supervivència.
Si no fos per tot això, seria un país viable?
Li posaré un exemple: vàrem anar a uns pobles molt remots. Tant, que l’única manera d’arribar-hi en l’estació de les pluges era amb helicòpter. Quan hi vàrem arribar, vam veure un paisatge d’altiplans preciós, tot verd… i una senyora ens va dir: “Veieu tot aquest paisatge? Doncs no hi ha ni una sola herba amb la qual puguem fer sopa!”. Vostè pot pensar: per què no se’n van a un altre lloc? Doncs perquè hi ha conflictes amb les tribus del voltant, i pot ser arriscat. Però en el fons, el que li explico no té a veure amb les ètnies, ni amb el president i el vicepresident o amb la diplomàcia. Són conflictes que ja hi eren, exacerbats per la sequera.
Em parlava d’un paisatge verd, i no és la imatge que tenim del Sudan. Però si el país estigués en pau, aquí on m’explica segur que es guanyarien bé al vida amb el turisme!
Ja ho crec. Sobre el mapa, tenen parcs naturals, però en la realitat no hi ha ningú que els vigili. Tenen unes migracions d’animals salvatges impressionants. En un aeroport de l’ONU, un avió no podia arrencar perquè hi havia un lleó a la pista! Però en canvi, el turisme se’n va a veure això mateix a Kenya o a Tanzània. És un país que, materialment, ho té tot per estar bé: el riu Nil, on poden pescar, més de tres quartes parts de la terra és fèrtil i només se’n conrea un 4%! Quan anava al mercat a comprar fruita i verdura, tot venia de fora.
La independència del país, l’any 2011, els va donar un període curt de pau. Molt curt, no havia donat temps ni a organitzar l’administració. D’això se’n diu un estat fallit…
Les institucions no funcionen, i això vol dir que no hi ha imperi de la llei. Estan atrapats en un cercle viciós de mancances i d’impunitat. Per què molts joves agafen una arma? No té res a veure amb una idea política, ni tan sols amb ser d’una tribu o una altra. És que amb una arma apuntes algú i menges! L’arma és un mitjà de supervivència. I com que no funcionen ni policies ni jutges, qualsevol crim es produeix amb impunitat. No existeix, en moltes comunitats, la idea de perdó. I això vol dir que si maten algú de la meva comunitat, matant després l’autor del crim no s’extingeix el deute. Ens continuarem matant in aeternum. I com més inseguretat, més misèria. Li poso un altre exemple…
Digui’m…
Anem a visitar un altre poblat remot. A les muntanyes. Em diuen que tenen una clínica a la vora, i una escola, però fa mesos que no hi van. I tenen horts, però es moren de gana… I doncs, per què no hi van? “Perquè tenim por”, ens diuen. Por que, quan surtin del poble i vagin a l’escola, al metge o a l’hort, els ataquin o els matin. I hi ha molts casos com aquest.
I com es trenca aquest cercle terrible i molt profund? Hi pot fer alguna cosa, la missió de l’ONU?
Teníem una divisió d’Afers Civils. Aquests col·legues es dedicaven a mitjançar en conflictes interètnics. Va haver-hi una matança molt gran entre dues tribus, i això sol anar seguit d’una gran misèria i fam. Perquè tots saben que hi haurà venjances, i se’n van a les muntanyes, lluny dels seus conreus i el seu bestiar… i llavors comencen a passar gana. Pensem que s’ha de fer alguna cosa perquè aquestes comunitats es reconciliïn, però hi ha tan pocs recursos, tan poca aigua, tan poc de tot, que no estan per asseure’s amb l’ONU i el govern regional a fer una conferència de pau. El que necessiten és menjar! Com ho resolem, això? Miri, en tornar d’allà vaig sentir una frase de Gandhi que em va agradar molt: “Si tothom fes el que pot fer, se solucionarien tots els problemes del món”.
Sí, bonic… però com ho portem a la pràctica?
El Consell de Seguretat de l’ONU vota ara un embargament d’armes: doncs si pots votar-hi a favor, no ho facis en contra. El meu país fabrica armes: doncs no les venguis a Sudan del Sud. Jo soc un estat veí, i m’interessa donar suport a una facció o a l’altra, per interessos: doncs no ho facis. I una persona, com jo? La meva feina era redactar informes: doncs fes-los bé! I si ets el mecànic i et toca arreglar un cotxe, fes-ho amb professionalitat, perquè aquest cotxe serà imprescindible per anar a investigar unes violacions dels Drets Humans.
El dia a dia de la seva feina no era fàcil. Desplaçar-se pel país ja era tota una aventura…
Això s’ha de tenir en compte a l’hora de valorar les missions i de qualsevol organització que treballi sobre el terreny en un entorn de conflicte. En teoria, teoria i pràctica són el mateix. A la pràctica, són diferents. S’ha d’estar preparat per tot, l’únic que sempre et pots esperar és la sorpresa. I has de comptar-hi a l’hora de fixar-te objectius, planificar activitats, i sobretot, a l’hora de generar expectatives. Hi ha limitacions en el que pots fer, i a vegades és per raons tan simples com que plou, hi ha fang. O agafem el cotxe i al cap de pocs quilòmetres et surt un noi amb xancletes que porta un kalàixnikov i et diu que no passes. I ja pots dir que tu tens el permís del general tal i que el memoràndum de l’ONU i bla, bla, bla… que el kalàixnikov el té ell.
Hi ha moments que tems per la pròpia seguretat?
Ens deien que sempre havies de tenir a punt la quick run bag, una motxilla d’un màxim de 10 quilos amb documents, diners, medicaments i aigua o pastilles per potabilitzar-la. Tot preparat per sobreviure un mínim de tres dies. Això havia de ser al costat del llit, amb el teu casc blau, l’armillla antibales i una ràdio. En qualsevol moment et poden donar l’alerta que agafis tot això i te’n vagis al búnquer perquè som al mig d’un foc creuat.
Vostè ja fa un temps que n’és fora, del Sudan, però tenim la sensació com si hi estigués emocionalment molt implicada encara…
Molt. Hi ha hagut un abans i un després. Va ser un gran privilegi ser allà com a professional, però crec que l’experiència forta va ser en el pla personal. Vaig tornar molt agraïda pels dos anys que hi vaig ser. Una de les coses que aprens allà és la consciència que podem ser molt diferents, profundament diferents en maneres de pensar, però que hi ha quelcom, també profundament semblant, que és una humanitat compartida. Estar envoltat de persones en aparença tan diferents en tot, però sentir aquesta connexió de tu a tu és excepcional. Tant amb la gent del Sudan del Sud com amb els companys de l’ONU que venien de tot el món.
