L’última setmana d’agost de 1987 m’hauria d’haver estat preparant per recuperar les cinc assignatures que tenia penjades pel setembre d’aquell curs de tercer de BUP. Però l’individu que signa aquesta crònica preferia passar-se les tardes mirant vídeos en VHS com Oro sangriento i Texas 1870, totes dues d’un tal Frank Kramer. En realitat Kramer no era res més que l’àlies que utilitzava Gianfranco Parolini per signar els seus spaghetti western, un gènere infravalorat i alhora impagable, amb mirades que feien més mal que les bales, molta roba bruta i empolsinada, i uns arguments on els bons eren bastant dolents, i els dolents eren molt pitjors encara. I aquí estava jo, en una cambra interior d’un pis del número 16 del carrer Donya Estasia de Ripoll, que per molt que passin els anys i ja no hi visqui continuarà sent casa meva.
Prèviament, Leone ja ens havia preparat per a l’impacte, signant una trilogia del dòlar que hauria d’estar en totes les antologies del millor cinema de tots els temps. Els planetes es van alinear a mitjans dels anys seixanta, i Por un puñado de dólares, La muerte tenía un precio i El bueno, el feo y el malo van esdevenir la quinta essència del setè art, reanimant des d’Itàlia –i el desert d’Almeria– un gènere genuïnament nord-americà. Al mateix nivell de la qualitat cinematogràfica, però enaltint-la encara molt més, hi havia la música d’un geni, Ennio Morricone, que va crear diversos passatges de la música clàssica del segle XX que es recordaran en el decurs de la nostra història futura, en cas que el gènere humà tingui realment futur.
A roda de Morricone, alguns deixebles de la talla d’Alessandro Alessandroni o Bruno Nicolai, i coetanis com Armando Trovajoli, Riz Ortolani, Stelvio Cipriani, Piero Piccioni o l’argentí d’origen búlgar Luis Enríquez Bacalov, van enaltir fins a l’infinit molts westerns mediterranis, on sovint la música esdevenia protagonista d’uns projectes de pressupost limitat. Aquell cinema d’inicis de la segona meitat del segle XX era imprevisible i de vegades frustrant però sovint també brillant i somiador. La música dels compositors italians va ser una columna fonamental per sostenir-lo. Personalment, cada vegada que estic baix trio entre posar-me el tema central de Gli fumavano le colt… Io chiamavano Camposanto, de Bruno Nicolai, o bé prendre’m un Trankimazín. Molt sovint s’imposa la primera opció, amb aquell xiulet que sempre m’hauria agradat extreure dels meus pulmons, però desgraciadament ni això no he aconseguit.
