Hi havia una vegada un camperol xinès que treballava la terra amb el seu fill. Un dia el fill li va dir:
–Pare, quina mala sort! S’ha escapat el cavall.
–Per què mala sort? –va respondre el pare–. Veurem el que porta el temps…
Al cap de pocs dies el cavall va tornar, acompanyat d’una euga.
–Pare, quina sort! –va exclamar aquesta vegada el noi–. El nostre cavall ha portat una euga.
–Per què li dius sort? –va respondre el pare–. Vegem què ens porta el temps.
Al cap d’uns dies, el noi va voler muntar l’euga i aquesta, al no estar acostumada al genet, es va encabritar i el va llançar a terra. El noi es va trencar una cama.
–Pare, quina mala sort! –va exclamar ara el noi–. M’he trencat la cama al caure!
I el pare, reprenent la seva experiència, saviesa i paciència habituals va respondre:
–Per què mala sort? Vegem el que porta el temps!
Pocs dies després van passar pel poble els enviats del rei, que com que el país estava en guerra buscaven joves per emportar-se’ls al front. Van passar per la casa del camperol, i veient el seu fill amb la cama encanyada el van deixar i van seguir el seu camí.
En aquell moment el jove va comprendre que la sort o la mala sort depenen de la perspectiva de la nostra mirada.
Quan valorem situacions vitals com a afortunades o desafortunades, com a bones o dolentes, no només perdem perspectiva sinó que és possible que perdem molts detalls que ens permetrien comprendre les experiències vitals amb més profunditat i comprensió de la vida.
Fins i tot, de vegades, podem arribar a desitjar que els moments que valorem com a sort siguin duradors, com si a l’aturar en el temps alguns esdeveniments poguéssim ser més feliços. En algunes ocasions sembla que desitgem que la vida s’aturi i alguns canvis no es produeixin.
Però la vida no existiria sense moviment, ni canvis. Viure porta implícits canvis continus i els éssers vius formem part d’aquests processos. Quan, des d’una mirada serena, observem simplement el que passa al nostre voltant podem arribar a sentir-nos part de la vida, i ser molt més conscients de tots aquests matisos que ens ajuden a comprendre i a sentir des de perspectives més àmplies. Aquestes mirades poden donar sentit evolutiu fins i tot a petites experiències quotidianes.
L’observació serena dels esdeveniments, sense jutjar, ens ajuda a matisar i a comprendre que potser el que ens sembla bo o dolent simplement és la nostra mirada congelada del que està succeint en aquest món ple de matisos i transformacions.
El repte està a viure aquest flux vital sense judicis, amb la capacitat d’acceptar els moments de sort o mala sort com a part d’un viatge, ple de descobriments, aventures i aprenentatges.
