Les nits d’estiu serien estranyament silents si no fos pels cotxes que passen follats com efímeres i indolores càpsules de soroll. Passen com un xiscle petit, com un lliscar d’un somni o, a voltes, com un record estrany, ja vist, de no sé ben bé què. De petit, llegia d’amagat Trópico de Càncer, de nit, de Miller, amb les finestres obertes i les mallorquines mig entretancades quan els pares em deixaven a la torre de tres plantes, jardí i eixida que la germana de la mare, tenia a Esplugues de Llobregat. Era quan operaven el pare o a la mare i em treien de Ripoll perquè no hi teníem ningú.
Era una torre noucentista, de sostres alts i calenta i freda com l’infern tant a l’estiu com a l’hivern. Feia sempre olor de resclosit, de temps. Al jardí, hi jugava amb els cosins, empaitàvem gats i pardals, inflàvem bombolles de sabó i miràvem fotos en negre i blanc d’unes negres africanes que ensenyaven les seves tetes de gos retratades immòbils en un llibre estrany i desfasat. De dies m’agradava contemplar aquelles dones conilles, però de nit, jo que era més gran que el meu cosí amb qui compartia estança, llegia. Li mentia a la tieta i li deia que a casa em deixaven llegir Miller i Papillon, i em creia, o això creia jo.
En aquelles nits lluny de casa, els carrers eren solitaris, les faroles desnerides, la llum precària i la nit silent es filtrava per les mallorquines com un gas letal, es vessava pels llençols i m’acomboiava en les primeres ereccions, puto Miller. I els cotxes passaven, càpsules de soroll que acabaven desfent-se com sospirs tropicals. A voltes m’aixecava curós i entre les escletxes de les mallorquines els mirava perdre els rastres de llum, groga, vermella, i sabia si anaven o venien. Les nits eren càlides, com Miller i els seus tròpics.
“De matinada em desperto en lapses plens de sorolls lleus i penso en altres nits, les que ja varen fugir i les que vindran, i també en les d’hivern, que no són tan sorolloses”
Cada estiu les nits tornen a entrar per les finestres, ara de casa. Del carrer, sembla que siguin els mons interiors de les estances obertes els que inunden el món amb fragments de cançons o fragàncies de crits, amb foscor corpòria i tènue alhora. És estiu, Sant Joan, les fogueres, els solsticis i el lent declivi cap a l’inexorable cicle de les estacions. Però sempre enganya el lleu dringar de les culleres, les forquilles, els ganivets i els gots de cuina que s’endrecen i ocupen l’espai i aquell temps indefinit havent sopat, com una ràdio llunyana a poc volum que no s’entén. Però tot canvia cap a un altre ordre.
De matinada em desperto en lapses plens de sorolls lleus i penso en altres nits, les que ja varen fugir i les que vindran, i també en les d’hivern, que no són tan sorolloses. Sí, les finestres es tanquen i els móns són més interiors que mai, oclusius, tancats, hermètics, emètics. Però sempre en revénen aquelles nits de Miller i d’infant o les de Moustaki en la meva Barcelona en blanc i negre, plena a vessar de solitud, com tantes altres.
I dedueixo que les nits són tan sols cúmuls de capulles càpsules multiformes de sorolls evocadors. Que capulles són les nits i els seus sorolls, que capulles… Encara em desvetllo de matinada i em costa tornar a dormir, però m’agrada assaborir aquests moments, perquè diuen, i sé, que la vida és lleu, irrellevant, irrecuperable, brevíssima. Llavors sento les merles del jardí de davant de casa alterades en la seva tènue nit aerodinàmica, on han après a tocar els collons i, mentre, passen els cotxes més silenciosos ara que en les nits dels tròpics de Miller i des de la meva cambra sense mallorquines clafida de sorollets d’altres temps i també d’aquest, em costa agafar de nou el son.
Puta vida.
