–No et giris, eh, però… veus aquella parella d’allà, els que van per les postres? Ell és un assassí en sèrie i ella, la seva propera víctima.
La Clara es va sobresaltar, fins que va entendre que en Marc estava fent broma. Era la segona cita que tenien des que s’havien conegut a la biblioteca en temporada d’examens, que és el que dius quan no vols reconèixer que tens Tinder.
–Mira’ls –va continuar bromejant en Marc–. De què creus que xerren? Ell li està dient: “Quan t’acabis l’última cullerada de carrot cake amb frosting de xocolata blanca, et vull ensenyar un lloc que conec”. I ella, ingènua, li contesta: “Segur que és on portes tots els teus ligues…”.
–Estàs fatal, Marc –va etzibar-li la Clara mentre els suposats assassí i víctima deixaven la taula i l’ocupaven un home i una dona d’uns 50 anys.
De seguida, van començar a vomitar hipòtesis sobre qui podien ser els nous comensals.
–Ell és un reconegut empresari d’èxit –va opinar en Marc– i ella… la seva amant i mantinguda. Però no per gaire temps: mira quines potes de gall que té, la tia.
Aquella no va ser ni la primera ni l’última deducció que va fer en Marc durant la nit. Així, dos homes que sopaven a la taula del costat van resultar ser “dos mariques a punt de practicar sado al lavabo del local”; una noia del país i un noi senegalès que compartien tapes tenien pinta de “futur matrimoni de conveniència perquè ell pogués aconseguir els papers”, i la senyora que menjava sola, a ulls d’en Marc només podia ser “una soltera eterna que havia traspassat els 40 sense marit i s’havia convertit en una dona invisible sense opcions”.
–I a nosaltres com ens deu veure la gent de les altres taules? –va deixar anar la Clara, que havia estat callada tota l’estona–. Jo crec que em veuen com una noia que ha quedat amb un idiota ple de prejudicis retrògrads i ara mateix està a punt de deixar-lo plantat.
Es va aixecar i el va deixar amb el platet del compte encara per omplir, una multa simbòlica per la seva moralitat dubtosa.
