El film basco-català El hoyo del debutant Galder Gaztelu-Urrutia triomfa al 52è Festival Internacional de Cinema de Sitges després que el jurat oficial l’ha distingit com a millor film. L’èxit d’aquesta pel·lícula d’especulació política i social sobre la supervivència dels interns en una presó vertical cobra una especial rellevància, ja que feia 25 anys que un film espanyol no guanyava el premi principal del certamen català. D’altra banda, comporta el triomf inèdit d’un film amb coproducció catalana. El hoyo ha estat guardonada, a més, amb el premi Citizen Kane al millor director revelació, el premi als millors efectes especials per Iñaki Madariaga i el premi del públic.
Enmig d’una inflada secció oficial fantàstica, les altres cintes triomfadores de la present edició han estat el film brasiler Bacurau de Kleber Mendonça Filho, associat amb Juliano Dornelles. Aquesta al·legoria política sobre el Brasil a partir del retrat d’una petita comunitat ha assolit el premi a la millor direcció i, també, el premi de la crítica José Luis Guarner. Mentre que la romàntica i folla fugida per un entorn fluvial de dos joves escapats d’una clínica psiquiàtrica al film belga-francès Adoration de Fabrice Du Weltz s’ha vist reconeguda amb el Premi Especial del Jurat, millor fotografia per Manu Dacosse i el Méliès d’Argent a millor pel·lícula europea.
Jocs de la fam
L’interessant encara que desigual film espanyol El hoyo del debutant Galder Gaztelu-Urrutia se centra en la idea futurista d’una presó vertical, estratificada amb diferents nivells, amb dos reclusos per nivell, i amb una plataforma que descendeix fins als darrers nivells amb menjar pels captius. Algunes regles d’aquest joc pervers són que els interns no poden quedar-se gens de menjar i que són canviats aleatòriament de nivell un cop per mes. Aquesta divisió en nivells fa que en els nivells més elevats estigui assegurada l’alimentació, mentre que a partir de certes plantes el menjar s’acabi ràpidament, un handicap que afavorirà el salvatgisme humà i, també, el canibalisme.
Galder Gaztelu-Urritia agafa el procediment claustrofòbic de les cel·les de The Cube de Vincenzo Natali mesclat amb els survivals més extrems i gore estil Saw. El resultat és la premissa bàsica de menjar o ser menjat. La novetat d’aquesta fantasia distòpica rau a introduir una mica de reflexió sobre conceptes com la solidaritat i l’egoisme. El film aleshores actua com a reflex de la societat, estratificada amb classes, amb els de dalt i els de baix.
A estones enganxa, sempre propens a sorpreses i cops de guió enginyosos, i altres repel·leix, especialment amb l’ús reiterat de les visions del protagonista principal –interpretat per Ivan Massagué–, aparicions fantasmàtiques del seu company de replà, una espècie de veu interior o consciència. Però si el film juga la carta d’un evident bagatge polític i social al final sembla incapaç de resoldre-ho i ho condueix al territori de l’ambigüitat, apostant més aviat per una fuga de to espiritual o mística.
Violència ancestral
Després de l’esplèndida Aquarius (2016), el brasiler Kleber Mendonça Filho, acompanyat ara per Juliano Dornelles, ha dirigit Bacurau, nom d’un poble situat en una zona perduda de Pernambuco. L’acció col·lectiva del poblet rural Bacurau arrenca amb l’enterrament d’una matriarca de 94 anys, Carmelita, mentre que alguna cosa enigmàtica i misteriosa predomina en l’atmosfera, com el precedent immediat d’un accident mortal a la carretera en què el camió involucrat va carregat de taüts. Un pròleg premonitori que enllaça amb fenòmens paranormals, una mena de realisme màgic com el del Macondo imaginat per García Márquez. Els propis contorns difuminats entre el fantàstic i allò real s’acompanya d’alguns trets visionaris fruit de la ingesta d’un psicotròpic de part dels pobladors d’aquest indret.
En realitat, és una petita comunitat fora del temps, talment s’hagués esvaït dels mapes cartogràfics, i sembla funcionar de manera autàrquica. La seva insularitat, on manquen sovint medicines o recursos bàsics com l’aigua, li donen una personalitat esquerpa a la seva gent en la seva relació amb tot el que prové de l’exterior, com un polític sense manies que arriba per fer campanya.
L’escarni de la comunitat a aquest candidat provoca la irrupció d’uns sicaris nord-americans liderats per Michael (Udo Kier), encarregats d’escampar la violència arreu, una al·lusió prou explícita a una certa connivència entre el poder actual al Brasil i els Estats Units. La resistència dels vilatans, a estones salvatge i acarnissada, esdevé un episodi més en l’engranatge de la violència històrica del país, un passat de guerrilles, aixecaments indígenes, repressió estatal o els vells estralls de la colonització.
Més films premiats
El premi al millor actor ha estat atorgat a Miles Robbins pel seu paper de jove carregat de traumes que s’enfronta al món real a Daniel isn’t real del nord-americà Adam Egypt Mortimer. I el premi a la millor actriu ha recaigut a Imogen Poots com a membre femení d’una parella a la recerca d’un habitatge per viure que es converteix en un laberíntic malson a la coproducció europea Vivarium de l’irlandès Lorgan Finnegan. El premi al millor guió ha estat concedit a una faula d’apoderament de les dones escrita per la mateixa directora del film Judy&Punch, Mirrah Foulkes.
Un dels grans títols a concurs, el film francès d’animació J’ai perdu mon corps de Jérémy Clapen, s’ha hagut de conformar amb el guardó a la millor música per Dan Levy. Pel que fa a altres seccions paral·leles del festival, en la secció Òrbita el film vencedor ha estat Huachicolero d’Edgar Nito. El film guanyador de la secció Noves Visions ha estat Dogs Don’t Wear Pants de J-P Valkeapäa i el millor director Mattie Do per The Long Way. A la secció Panorama Fantàstic el premi del públic ha recaigut en Extra Ordinary d’Aike Ahern i Enda Loughman. I pel que fa a l’apartat del cinema asiàtic, el premi del públic ha estat per a The Gangster, the Cop, the Devil de Lee Won-Tae.
