Diuen que a través del contacte amb l’aigua, amb unes accions establertes i acompanyades d’uns rituals ancestrals, una persona pot arribar a establir comunicació amb universos paral·lels, dimensions desconegudes i éssers d’altres estats de la matèria. No en tinc cap certesa, no ho he provat mai. L’únic que puc assegurar és que amb el simple fet de tocar l’aigua un pot viatjar cap al seu interior i arribar a l’alegria, si és que s’hi pot arribar, a un lloc que ja portem de sèrie. M’ho fan saber, a primera hora del matí, els camins engalanats de plantes silvestres molles per la rosada. Ho reforça el record d’aquelles refrescades sobtades de la meva infantesa; quan a finals dels campaments d’estiu, després del dinar de germanor, un monitor –sempre n’hi ha un de més entremaliat que els altres– omplia el got d’aigua i la tirava de sobte al que tenia més a prop, i la festa, perquè mai era una guerra, de l’aigua era pura joia. I si no, com és que les grans victòries acaben sempre remullades? Per què els esportistes quan guanyen la copa acaben mullant-se uns als altres? És cert, que el glamur d’aquests personatges fa que hagin de refrescar-se amb xampany, però, tot i això, no deixa de ser la mateixa festa, el mateix gaudi de la mullada.
Ras i curt, mullar-me per aconseguir l’alegria interior, per sentir la llibertat de ser. El simple fet de prendre consciència del senzill fet d’obrir l’aixeta, ajuntar les mans per acumular-hi una petita quantitat d’aigua que em tiraré, amb suavitat, a la cara. Aquella sensació de frescor quan impacta a les galtes adormides i els ulls enlleganyats, si és quan em desperto, o la sensació de frescor que circula de la cara cap a tot el cos, després d’una jornada sota el sol. És el retorn de nou a la vida, de l’impàs del somni al despertar d’un nou dia, de la inconsciència temporal a la consciència de la presència.
Simples fets per encarrilar una successió d’actes per potenciar l’harmonia. Les coses senzilles són les agraïdes a cada instant. No comporten més feina que aquell precís moment, i et conviden a deslliurar-te’n per encarrilar el següent instant amb la mateixa intensitat.
És recomanable quan un s’encalla, s’enfosca, s’emprenya, i fins i tot s’enfonsa, rentar-se la cara o mullar-se els peus per trencar aquesta tendència. Són necessàries accions pràctiques per viure d’una manera més conscient. Mullar-nos per alguna cosa no transcendentals ens ha d’ajudar a veure la sortida per enfilar el camí. Per exemple, mullar-se per regalar temps a l’altre a través del silenci actiu és una acció simple que deriva en benestar emocional per als dos interlocutors.
Així, les coses senzilles i les accions simples sense gaires adornaments són les que ens connecten més al present. Per un moment deixem esvair el passat perquè s’alliberi el futur.
