A la mort del pare, un famós dramaturg, tres germans que travessen moments delicats en la seva vida hereten la casa familiar del Maresme, on havien viscut moments feliços. L’herència els porta a retrobar-se i tornar a viure junts. I amb ells, una tieta que gairebé desconeixien i que els farà connectar amb el passat. Aquest és el fil argumental d’El fibló (Ed. Columna), la darrera novel·la de Sílvia Soler.
Hi ha qui diu que les cases tenen ànima, la casa on transcorre El fibló segur. És un personatge més de la novel·la?
I tant! Des de sempre soc molt lectora de novel·les on les cases hi tinguin un paper important. Fins i tot he buscat novel·les que duguin la paraula casa al títol. O sigui, que això ja em ve de lluny. A les meves altres novel·les he procurat que hi hagués també una casa amb ànima. En aquest cas, la casa és decisiva perquè la novel·la sigui com és. Tres germans ja adults, que es troben convivint altra vegada junts… si la casa fos diferent, seria una altra novel·la. Però és la casa on van créixer, on va morir la seva mare, on van viure els anys posteriors amb un pare absent… per tant, té molta importància.
Quan els diuen que el pare ha mort sobtadament, no són conscients encara d’aquest poder del lloc?
Quan decideixen buidar-la és quan s’adonen que aquesta casa –i totes– guarden memòria. Especialment, la biblioteca.
Les cases s’impregnen de les persones que hi viuen. I a la inversa també, perquè aquests tres germans tenen en la seva memòria els moments feliços que hi havien viscut.
Hi han viscut els moments feliços i els tristos. El fibló està encapçalada per una frase de Natalia Ginzburg, que diu que “les cases es poden vendre o deixar a altres persones, però sempre es conserven dins d’un mateix”. La vaig triar perquè crec que resumeix molt l’esperit de la novel·la. Jo he viscut en moltes cases diferents. Durant la infantesa, vaig canviar de casa i de ciutat per raó de la feina del meu pare, i d’adulta també ho he fet força. Per tant, he viscut sovint l’experiència de buidar-les, de veure aquells espais on has passat escenes quotidianes o íntimes ben despullats: les marques dels quadres, els forats dels claus… És una experiència tan desoladora que hi he donat moltes voltes: les cases guarden memòria del que hi passa? Sí. I en el cas d’aquesta novel·la, fins i tot del que hi passava abans que ells apareguessin.
Es troben els tres germans després de la mort del pare: la Laura, l’Ignasi i la Judit. És la mort que ha fet de catalitzador d’un reencontre que no s’hauria produït?
La mort, i l’herència, diguem-ho clar. Reaccionen com seria lògic: hem rebut la casa en herència, només la casa, i l’hem de vendre i dividir en tres perquè cadascú rebi la seva part. Els tres germans no estan barallats, no tenen cap gran conflicte entre ells. Senzillament, és que no han après a estimar-se. Cadascú ha fet la seva vida, i no s’estimen perquè no han conviscut. Veuen que la casa s’ha d’arreglar abans de vendre-la, i mentrestant, de manera excepcional, ells hi conviuen.
Una decisió estranya. Relacionada amb el moment vital pel que passa cada un d’ells, per raons diverses?
Passen per una crisi. Això podria haver fet que la sola idea de conviure sota el mateix sostre els fes fugir. Però troben que és una opció vàlida. I hi ha una raó col·lateral: la figura de la Margot, aquesta tia paterna amb la qual no han tingut cap relació perquè estava barallada amb el seu germà. Una senyora molt gran, que representa l’única relació que tenen amb el seu passat. S’adonen que és l’única font d’informació que tenen… i decideixen portar-la també a la casa. I ja ho estic explicant tot!
No explicarem més del que calgui… Parlem del pare que ha mort: un dramaturg famós però que no ha estat pels fills. No saben si els ha estimat?
Si més no, no els ho ha demostrat. Són tres criatures que es queden òrfenes essent molt petites. És de lògica que ell hauria hagut de fer allò que es diu, de pare i de mare. I no fa ni tan sols de pare.
Un personatge conegut amaga sovint una altra cara menys amable?
M’interessava parlar d’això, que es produeix sovint en els personatges amb projecció pública. A mi m’ha passat, com a lectora: pensar que un autor que m’agrada em cauria bé en persona. I després li llegeixes una entrevista i veus que diu coses que no m’agraden, o el coneixes en persona i el trobes antipàtic. Sembla obvi, però a vegades encara ens sorprèn. I volia retratar el perfil del gran intel·lectual amb molt de reconeixement, però que actua com un gran egoista en el seu àmbit més íntim. Tots tenim les nostres arestes, és cert. I com més coneixem d’ell, més elements tindrem en la novel·la per comprendre’l millor.
És cert que l’adoració pels nostres ídols a vegades no resistiria la prova d’anar a fer ni una cervesa amb ells…
Una conversa, potser sí… però no gaire més. Que siguis intel·lectualment brillant, no significa que siguis moralment acceptable.
Els fills del dramaturg ho senten així quan la gent els comença a donar el condol.
La gent està realment compungida, perquè el respecten per una producció artística. Quantes vegades no deu haver passat, això…
Els tres germans es troben en aquell moment de la vida en què tothom ja comença a portar una motxilla que pesa massa?
Sí. Jo volia fer uns personatges molt creïbles, que el lector pensés que la Laura, l’Ignasi i la Judit són gent que coneixen. Porten la motxilla, però carregada amb coses que ens poden passar a tots. Tret del drama de la mort de la mare quan encara són joves, han tingut una vida normal. Però porten el fibló clavat. El trauma inicial és el que fa que després gestionin malament altres aspectes de la seva vida.
La mort que porten tots a sobre és aquesta, la de la mare, la que va passar quan eren petits, més que no la del pare que ja els agafa grans?
Absolutament. El fibló, la ferida… digui’n com vulgui. Allò que fa que siguis una persona absolutament diferent. Hi he reflexionat, també en altres novel·les anteriors, perquè jo vaig patir la mort del pare quan tenia 20 anys. La mort d’algú estimat sempre és un drama, però especialment si t’arriba quan encara no ets prou madur per saber-ho gestionar. Quan va morir la meva mare, vaig plorar molt, però ja tenia moltes més eines per enfrontar-m’hi. En aquesta novel·la volia que quedés clar que algunes absències són molt més importants que algunes presències.
“Jo estic parlant del dol i de la pèrdua des de la meva primera novel·la”
Han coincidit amb el seu germà, en Toni, parlant de la pèrdua…
És veritat que ha anat així, i és comprensible relacionar-ho. En realitat, però, jo estic parlant del dol i de la pèrdua des de la meva primera novel·la. Ho he fet sempre. Ell no, no ho havia fet mai, i la primera vegada que ha decidit fer-ho ha estat des de l’autobiografia. En canvi, jo sempre des de la ficció. Dos universos diferents.
La Laura, la persona a través de la qual ens arriba la història, és escriptora. Hi ha alguna cosa de vostè, en ella?
Volia fer-la escriptora perquè hi ha una part de la novel·la en què la biblioteca de la casa té un paper molt important. I necessitava que ella tingués una relació especial amb els llibres. Com que no té res a veure amb mi, no em va fer angúnia. Ella és més jove, no té fills, s’acaba de separar… és un personatge allunyadíssim de mi.
La Laura descobreix la figura del pare desconegut a través dels llibres de la biblioteca. Les nostres lectures són, d’alguna manera, un reflex de la nostra vida?
Aquí també hi ha coses que no es poden explicar… però de la mateixa manera que la Ginzburg diu que les cases on hem viscut sempre les portem a dins, podem dir que passa el mateix amb els llibres que hem llegit i que ens han marcat. Això de buidar una biblioteca ho he fet quan se’m va morir la meva mare, que escrivia i llegia molt. Va ser molt interessant veure que els llibres no són només llibres: hi ha la dedicatòria, els paràgrafs assenyalats… A El fibló m’ho vaig passar molt bé escrivint aquests capítols. Que contradictori que és, que un home que no és detallista ni curós amb la gent que l’envolta s’estimi més un llibre.
Això serveix a la Laura per entendre més el seu pare? Per perdonar-lo fins i tot?
Havíem de transitar per un camí molt estret entre la comprensió i la redempció. No crec que ella el perdoni, però sí que obtinguin algunes claus més per entendre el seu pare.
La casa cau de vella, però ells recorden que el pare –home de teatre– creava unes escenografies quan tenia convidats i celebrava alguna festa, que la feien semblar meravellosa…
Com la seva vida! Ha construït una imatge pública fantàstica de si mateix, però la seva vida és un desastre. Com la casa, que està en decadència i cau a trossos, però si li poses unes veles i unes espelmetes de seguida llueix.
Seguint aquest fil, arreglar la casa és per als tres germans una manera de reconstruir les seves pròpies vides…
És reconstruir-se individualment, perquè tots tres estan en moments de crisi, reconstruir la relació i, d’alguna manera, la família a través de la Margot, la tieta. I això ho fan quan són adults i ja hi havien renunciat.
En un moment donat, algú escriu una tesi doctoral sobre el pare. I els fa adonar que, encara que no els ho sembli, els ha influït. Calia aquesta mirada des de fora perquè ho veiessin?
Aquests fills viuen un trauma. Creixen amb la intenció de cridar l’atenció del seu pare, i com que no els fa cas el rebutgen. Com passa tantes vegades, ha de ser algú de fora que els faci adonar que si una escriu, l’altre produeix teatre i l’altra és actriu… No tenen més remei que admetre-ho, encara que no els agrada.
Un tema universal, la relació entre pares i fills, els conflictes de família…
És que no som tan diferents, en realitat. I la literatura, en molt bona part, té aquest component d’identificació que fa que te la sentis més teva. Les novel·les que faig són el resultat de parar molt l’orella.
La dedicatòria de la novel·la és a Jordi Cuixart. Hi té alguna relació especial?
Soc de la junta d’Òmnium del Barcelonès Nord, ja fa anys. Coneixia en Cuixart perquè hem coincidit en actes, però des que està a la presó ens hem escrit molt. Podria dir que ens hem fet amics amb les cartes. I volia dedicar-li la novel·la perquè és una persona que admiro i respecto. Era conscient que això em permetria parlar-ne, a cada presentació o a cada entrevista, com està passant ara. Qualsevol oportunitat que em serveixi per denunciar l’empresonament injust d’en Jordi Cuixart i de la resta de presos, l’aprofito. Per això ho vaig fer.
