Sergi Carbonell estrena ‘Refugi’, el seu primer disc en solitari després de tota una vida a Txarango. Tot i això, quan estava amb la banda ja s’havia estrenat editant quatre discos de tall clàssic amb el piano de protagonista. Ara, a diferència del que feia en aquells àlbums, s’estrena com a cantautor, no s’amaga darrere un piano i també podem sentir la seva veu.
Abans cantaves acompanyat d’una banda i ara, amb el teu nou disc, debutes com a cantautor; cantant i tocant la guitarra. Com ha sigut aquesta conversió de pianista clàssic a ‘frontman’ d’un projecte propi de cançó d’autor?
Ha sigut un procés bastant natural. Abans estàvem rememorant que fa un any també em vas entrevistar i ja havia començat a penjar vídeos en directe, ‘live sessions’… Ho havia estat desenvolupant amb la voluntat de tocar amb gent nova, amb gent diferent. I a poc a poc vaig agafar aquest rol de cantar i tocar la guitarra. A cada vídeo em sentia més còmode i va ser un procés d’empoderament en aquest paper. I de mica en mica, a part de fer versions, també vam començar a fer algun tema que anava escrivint i d’allà van començar a néixer aquestes cançons que durant l’any passat vaig començar a gravar, produir i, gairebé sense esperar-ho o voler-ho, avui estic aquí presentant aquest disc.
Quan és el moment que fas el canvi de xip i decideixes defensar a dalt de l’escenari el teu propi projecte?
No sé si va haver-hi com un clic en un moment determinat o ha sigut aquest camí d’anar-me trobant i sentir-me amb prou forces, ganes o seguretat de poder-ho fer. Crec que part del procés més musical del projecte l’ha acompanyat un procés vital, de superar inseguretats, pors… d’intentar fer-ho. Tot i això, encara estic en aquest procés. Ho he viscut a l’hora de fer les cançons, de gravar-les, de posar la meva veu, de posar el meu nom i la meva cara i d’engegar aquest projecte. Ho estic vivint ara aquests dies de promoció i h seguiré vivint d’aquí a dos mesos quan comenci la gira.
Què canvia del Sergi Carbonell de Txarango amb el Sergi d’ara?
La diferència és que abans era un projecte col·lectiu que estava acompanyat i era un projecte compartit. La feina, per tant, era compartida; la responsabilitat era compartida. I a més a més estava sota el paraigua d’un nom que era Txarango. Ara, en aquest cas, la responsabilitat recau en mi i en el meu nom. I també va ser un procés d’acceptació i de pensar que si ho feia havia d’assumir les coses bones i les coses dolentes que portava això i que havia d’estar preparat per gestionar-ho.
Això d’anar amb el teu nom per davant ja ho havies fet, perquè fins ara havies editat quatre discos ja en solitari amb el piano de protagonista. En un format, per cert, que en directe no t’hi hem vist mai.
Crec que és una de les coses que em queden pendents de fer algun dia i que m’agradaria fer, que vull fer i que hi ha la voluntat de fer-ho. Ara no ho faré perquè estic en aquest cicle, però sí que penso que no he fet també pel fet de tenir por i inseguretat.
En aquells discos, però, no cantaves. Eren instrumentals de piano sol.
Sí, però com que no sentia que fos un virtuós del piano em feia molt respecte això de portar-ho en directe.
Tampoc ets un virtuós de la guitarra i ara la tocaràs en directe.
Sí, això també és veritat (riu).
I és que del teu nou disc, ‘Refugi’, sí que hi haurà directes. L’estrena mundial serà a Girona.
L’estrena és a Girona, sí, a l’Auditori. I a l’abril també seré a la sala Polivalent de Seva, que justament és on farem l’assaig amb tota la banda per preparar el directe. I com que estarem vivint allà uns dies, aprofitarem per presentar-hi les cançons.
És un disc i serà un directe de teatres i auditoris; és a dir, que ningú s’esperi un directe de Txarango festiu i ballable sinó que serà un directe més reposat i íntim.
Sí, crec que acompanyarà millor unes cançons que si la gent escolta veurà que són més calmades, més reflexives, més íntimes. També em venia de gust explorar nous formats de directes. Fins ara era una cosa que mai havia fet i em venia més de gust. Els primers concerts de presentació seran en format teatres i auditoris i la voluntat és fer-ho d’aquesta manera sempre que es pugui. Però ens anirem adaptant als formats que sorgeixin.
Què és per tu ‘Refugi’, les cançons són el teu refugi?
Sí, les cançons ho són. Una mica la idea de ‘Refugi’ va sorgir al principi amb les primeres cançons, ja que em feia la sensació que parlaven molt de refugi. Des d’un espai, o des dels més metafòrics com per exemple una persona, una abraçada, una cançó… Moltes vegades les cançons són refugi. En aquest procés de creació del disc, d’avançar en la idea, crec que a la conclusió que he arribat és que aquests refugis externs són necessaris, però que el final el refugi més important és un mateix. I crec que aquest procés de cura d’estimar-se, d’intentar ser sincer amb un mateix que tantes vegades és el més complicat, el fet d’estar bé amb un mateix… tot això és molt important. És impossible estar bé amb els altres si no estàs bé amb tu, és impossible estimar els altres si no t’estimes a tu. A la conclusió que he arribat és que aquest refugi està bé intentar trobar-lo en un mateix.
Suposem que aquest refugi l’has trobat per exemple a la cançó ‘Vull amb tu’, que és la que obra el disc. És un tema amb un to reposat, amb un aire pop, bastant minimalista… t’has convertit en un cantautor clàssic.
Ja des de petit, a casa, s’escoltaven molts vinils que teníem de cantautors com Serrat, Llach… de molts clàssics.
Ja ho portes a dins, no?
Sí, a més sempre escolto cançons d’aquest to i aleshores vaig començar a fer cançons sense cap voluntat estètica concreta, sinó deixant que fluís, que s’anessin construint… Ja ha anat així i les cançons demanaven aquest to.
Deies que l’estètica és hereva del que escoltaves de més menut. Pel que fa a la temàtica de les lletres, en canvi, recorden a les de Txarango, sempre buscant l’òptica optimista de les coses…
Sí, tot i que de vegades és difícil perquè vivim en un món on a vegades costa buscar aspectes optimistes.
També depèn d’on posem la mirada.
Sí, també és important a on focalitzem. Però jo crec que l’amor travessa molt tot el disc, crec que és el motor real del món, de la vida… i vull reivindicar l’amor, la tendresa, les cures, i crec que en aquest món tan cru que vivim de vegades, com a refugi, aquests valors són imprescindibles.
A la segona cançó del disc dones a entendre que desaprendre també està bé.
Crec que un altre eix temàtic del disc seria aquest mirar endins, repensar les coses. És un procés per trencar amb tot el que portes a la motxilla establerta, tots aquests patrons que fan que facis certes coses que de vegades no vols fer perquè ets sents incòmode. Aquest procés de revisar-se crec que és crucial i necessari. És el que estic fent jo.
La tercera cançó del disc, ‘Millor junts,’ té un aire així més brasiler que m’ha recordat a Marcel i Júlia.
Amb Txarango vam tenir la sort de viatjar a molts llocs. Un dels últims va ser Brasil amb una gira que vam fer per comunitats indígenes i per faveles i sense voler-ho t’emportes tota la música d’aquests llocs. I Brasil és un país amb una música súper rica. No era la voluntat que sortís amb aquesta influència brasilera, però quan la vaig començar a tocar amb guitarra i veu vaig veure que ja caminava així.
El nou Sergi Carbonell s’assembla més a Marcel i Júlia que a Txarango.
No ho sé, hi ha hagut moltes referències per aquest disc. Per exemple, la primera cançó ‘Vull amb tu’ la vaig gravar a casa però el disc ha estat gravat a molts llocs, a molts estudis. La voluntat era de treballar amb molta gent. Pel que fa a influències feia molt temps que venia escoltant Billie Ellish, per exemple, i també Bon Iver.
De col·laboracions només n’hi ha una: Anna Farré, una cantant de les Illes. Per què ella?
El tema que fem amb ella el va produir Dani López, un compositor, productor i músic increïble de la Garrotxa. I de seguida que li vaig passar aquest tema ell va dir que se l’imaginava molt a dues veus. Jo no li havia dit res però ja havia escrit la cançó pensant en una conversa de dues persones. Aleshores vam pensar a qui podríem proposar-li i ella ja havia treballat en altres projectes amb en Dani. A mi m’agradava molt el que feia, li vam proposar, a ella li va venir de gust, li va encantar la cançó i crec que l’ha pujat un esglaó.
Parlem una mica dels músics que t’acompanyaran al directe. Em sembla que hi haurà algun exTxarango…
Sí, tindrem a Joan Palà que ha estat present en tot el procés de gravació. Ha gravat les bateries i totes les percussions del disc. També hi haurà el Sebastià Gris, un guitarrista que ara viu a Centelles. I també Tomàs Pujol, de Banyoles en aquest cas. Serà una banda petita pensada per aquest format més íntim de teatre i auditoris.
Ets de Ribes de Freser i vas estar vivint força temps a Taradell. Ara, però, vius a la Garrotxa.
Ara estic a la Garrotxa, sí; però no em moc molt d’Osona, el Ripollès, la Garrotxa… S’ha de reivindicar que es pot fer música lluny de les ciutats. De fet, aquí a Osona hi ha un gran planter de grups de música.
La cançó ‘El viatge’ és tota una declaració d’amor al viatge que vau fer precisament amb Txarango durant deu anys.
Sí, em semblava bonic començar aquesta etapa mirant endarrere i agraint tot el que vam viure i amb qui ho vam viure. Ho vaig plantejar com una carta d’amor, com un mirar enrere a tot el que havíem viscut per obrir els braços i rebre tot el que estigui per venir.
Un viatge de deu anys que malauradament no va tenir comiat per culpa de la Covid. Això deu ser una espineta clavada?
Sí, jo crec que hagués sigut bonic acabar-ho a un escenari amb un concert. Però al final va sortir un disc que no estava plantejat amb la col·laboració amb molta gent, amb amics i amigues del món de la música i també va ser un final molt bonic.
Pot ser que d’aquí a uns anys hi hagi un concert de comiat?
Sí, qui sap. La vida dona moltes voltes i mai hem tancat cap opció.
Igual que fèieu amb Txarango has introduït també dues cançons en castellà al disc.
Sí, ha sigut de forma natural. A més, la meva companya és de Madrid i el fet que faci una cançó dedicada a ella em surt més natural fer-ho en castellà. Ella sobretot treballa a Àfrica Oriental. Allà té projectes i fa unes coses increïbles i per mi era un homenatge a ella i a totes les coses que fa.
Un altre peça del disc és ‘Mestissos’, un cant a la diversitat del qual n’ha sortit un videoclip fantàstic. També en una línia molt similar a cançons que ja havíeu fet amb Txarango.
Aquesta va ser una de les primeres cançons que vam gravar amb Joan Borràs, productor de les Oques Grasses. Està gravada i produïda aquí a Osona. La cançó camina en un ritme de chacarera que és un ritme tradicional argentí i uruguaià. Amb en Joan vam intentar donar-li aquest punt més modern… De fet no hi ha bateria, però si percussió bastant processada que va quedar bastant original en l’àmbit de producció.
M’agrada la frase de ‘som núvols d’un mateix cel’…
Sí, a nivell més de concepte volíem que fos més una oda a la diversitat. És una mica absurd allò de sentir-se d’aquí o d’allà si des del principi de la humanitat la història s’ha escrit amb migracions, amb èxodes, amb pobles que s’han anat movent d’aquí cap allà… I que al final és una loteria que hàgim nascut aquí. Al final volem reivindicar que nosaltres tenim el privilegi de viatjar a qualsevol lloc del món a qualsevol moment i que tant de bo totes les persones del món poguessin tenir aquesta sort.
L’última cançó del disc es diu ‘Tots els camins’, on deixes entreveure que el teu camí com a cantautor no serà puntual sinó que tindrà continuïtat.
Bé, encara no ho sé perquè encara no he fet concerts. Sí que m’ho he passat molt bé gravant, fent cançons… Aquests dies de promoció m’ho estic passant molt bé i ara a veure el directe com el visc, si el gaudeixo, si pateixo molt, si noto que el que estic aportant està bé, si tinc coses a dir o no… Crec que tampoc ho vull fer per inèrcia. No ho vaig voler fer en el seu moment i ara vull viure el que arribi ara sense plantejar-me gaire el que vull fer. Potser arribo l’any que ve amb un altre disc, qui sap.
Últimament també estàs fent bolos amb el Pot Petit. Què hi fa Sergi Carbonell allà?
Vaig començar amb una producció que fan ells que es diu ‘El lleó vergonyós’, que és un espectacle per a teatres amb titelles. En el seu moment ho feia Dani López, que va fer la música, va construir la posada en escena musical… És divertit perquè toques molts instruments i aquest any he estat girant amb això i amb la banda.
I què hi toques allà?
Doncs em deixaven tocar la guitarra elèctrica i m’ho passava molt bé.
I això segueix, no?
Sí, però amb el format del ‘Lleó vergonyós’.
Acabem tornant al ‘Refugi’, el nou disc. L’estrena mundial serà a Girona quin dia?
Sí, 18 de març a Girona i queden molt poques entrades. I el 22 d’abril a Seva, a Osona.
