Durant 12 anys ens vam acos-tumar a les seves cròniques “Sergi Vicente, TV3, Pequín”. Va marxar per fer un viatge a la Xina i s’hi va quedar obrint la primera corresponsalia estable d’una televisió de Catalunya i de l’Estat en un país que comença-va una imparable cursa cap al lideratge mundial. Com a periodista, ha estat testimoni d’uns anys de creixement, però també de profunds desequilibris i de pulsions autoritàries, que explica a ‘China Fast Forward’ (Ara Llibres). Fa tres anys va decidir tornar a Catalunya, on dirigeix Betevé.
El dia que fem aquesta entrevista repasso les notícies, a veure què diem de la Xina. Primer de tot, la guerra comercial amb els Estats Units: Trump vol imposar aranzels als productes xinesos, però Xi Jinping s’hi tornarà. Els americans poden sostenir aquest conflicte amb un país que els presta diners en grans quantitats des de fa anys?
Ens pensem que Trump és imprevisible i no ho és; és molt previsible. Va fer campanya basant-se en això. Però jo soc dels que pensa que la broma li pot sortir cara: li pot donar popularitat i rendiment electoral, però no podem oblidar que gran part dels productes que consumim a Occident es fabriquen a la Xina. I com va dir Hillary Clinton, al teu banquer no li pots donar lliçons sobre què ha de fer. En un món global, tot està massa connectat: si penalitzes per una banda, et retornarà per una altra. I els Estats Units potser no han calculat un altre factor: la Xina abans tenia molts sectors en què era dependent d’altres països, i aquesta dependència s’ha anat reduint. Ja no és només la gran fàbrica, ara és una potència tecnològica i s’ha assegurat l’accés a recursos que són estratègics en el món actual.
Quins són aquests recursos, que ens tenen tots plegats a les seves mans?
Les anomenades terres rares, recursos minerals fonamentals per a cotxes elèctrics, telecomunicacions o, fins i tot, armament. La Xina té un gran control sobre aquest mercat. Però qui diu això diu també els cereals, o l’energia. La Xina fa bé dues coses: no posar tots els ous al mateix cistell i planificar a llarg termini. Comprar quan tot és barat, i després vendre al millor preu. De la crisi en van sortir reforçats, a diferència dels Estats Units. Davant d’un Trump proteccionista, ells s’estan convertint en garants de la globalització.
Una altra notícia que llegeixo avui: la natalitat continua baixant en el país més gran del món. És un signe de prosperitat, o bé és el futur taló d’Aquil·les del gegant?
Totes dues coses. És un signe dels temps: tot país avançat té una taxa de fertilitat a la baixa, perquè la dona s’incorpora al mercat laboral o perquè la prioritat ja no és assegurar la descendència. Pensi que qualsevol família xinesa de la generació dels meus sogres havia tingut germans que havien mort. Això vol dir problemes, però igual que els tenim aquí. El que passa és que, com tot, a la Xina això passa a lo bèstia. Aniran corregint coses, com ja van fer amb la política del fill únic.
Els xinesos valoren aquest progrés material fins al punt que això els fa oblidar la manca de llibertats?
No vol dir que no hi hagi gent crítica. És un país molt gran. Però també relativitzen, si els abusos o la corrupció no els toquen directament. I el relativisme condueix al conformisme aquell de “no em ficaré en problemes”. Això ens sorprèn perquè no tenim perspectiva: ells no han tingut mai democràcia. I a més, cada vegada tenen més espais lliures en el seu dia a dia.
Però no hi ha debat polític ni premsa lliure.
No parlo d’això, de llibertat d’expressió com l’entenem nosaltres. Parlo de fer coses, de poder viatjar. Fins i tot un cert debat als mitjans i les xarxes sobre allò que preocupa la gent. El govern censura allò que pot afectar directament la seva legitimitat, i aleshores ho talla d’arrel. Però saben que han de deixar vàlvules d’escapament.
Corea del Nord talla internet, com si no s’hagués inventat mai. La Xina, no: crea alternatives, les seves pròpies xarxes socials… Si tens un altre Twitter, no trobes a faltar l’original, oi?
En alguns casos, les seves xarxes són tan potents que passen la mà per la cara a les nostres. Aquí tenim el Whatsapp, però és molt precari comparat amb el Weixin d’ells, el WeChat en anglès. Permet pagar amb el mòbil a tot arreu, que és el que fan els xinesos: ni cash, ni comptabilitat, ni bancs… Aquestes empreses tecnològiques han desenvolupat les seves modalitats de pagament. A les xarxes hi ha debat, però quan comencen a ser perillosos els és fàcil controlar-los. Però com a eines, donen resposta a les necessitats diàries d’entreteniment, transacció o comunicacions de la població.
Abans ho deia vostè: s’està convertint en un gegant tecnològic?
La internacionalització de les marques xineses ja és una realitat: cotxes, telefonia, electrodomèstics… És el que havia de passar: ho van fer abans el Japó, Corea del Sud o Taiwan. La Xina, necessàriament, havia d’arribar al lloc que li pertoca com a potència. En termes històrics, només hi ha hagut un parèntesi d’uns 150 anys en què no ho ha estat. La seva estructura econòmica està canviant per identificar quins són els nous factors de creixement. Va agafar el tren de la industrialització i ens passa al davant.
Quines raons expliquen que vagi tan ràpid?
Planificació: es diu “anem cap aquí” i s’hi va, no es discutiran entre partits. És trist que sigui així, l’evidència que un sistema autoritari pugui planificar millor que nosaltres, que ens barallem tant fins i tot per qüestions que haurien de ser estratègiques, com la quarta revolució industrial. Òbviament, jo preferiria que això passés en un règim democràtic.
L’actual cúpula dirigent és la que més clar ha tingut aquest rumb?
Tots han fet el seu paper. Primer, des de Deng Xiaoping, l’obertura del mercat. Jiang Zemin es va passar de la ratlla. Hu Jintao va intentar corregir els excessos per guanyar estabilitat social. I un cop fet això, Xi Jinping marca l’objectiu de convertir-se en superpotència política, econòmica, militar i cultural.
Xi Jinping serà un dirigent que marcarà època, com Deng?
Si. Ha aconseguit una cosa que fa uns anys m’hauria costat de creure: que el seu mandat no fos de 10 anys com a màxim, sinó indefinit amb els canvis que ha introduït a la constitució. I a més, ha convençut tothom que necessita estar més en el poder per fer allò que li cal al país. Això només ho pot fer algú que tingui capacitat de convenciment. Has de ser intel·ligent, per fer-ho.
“A molts xinesos els veig orgullosos del que està fent el seu país”
Un creixement com el de la Xina per força ha de tibar les costures: corrupció, desigualtats, contaminació…
El relat que hem tingut sol ser l’invers: que malament que ho fan, quants problemes… Hi ha el relat invers: en un país tan complex és inevitable que passi tot això. Però hi ha una tercera explicació. La percepció de la gent és positiva, però s’han comès grans abusos amb l’excusa del creixement. Hi ha moltíssima corrupció i abusos de poder. Allà tenen l’obsessió del creixement del PIB: cada alcalde i cada governador. Però això esdevé un pretext: per exemple, fer fora una gent que viu allà on ha de passar una autopista, el cas que il·lustra la fotografia de portada del llibre. Personalment, no vull ni justificar ni criticar la Xina, no tinc cap agenda. Només explico el que crec que he vist: una tendència a recuperar el lloc històric que creuen que tenen en el món, perquè ells són etnocèntrics. I ho han fet amb un sistema que és una evolució del que ja tenien. El Partit Comunista s’ha anat adaptant a l’economia de mercat, amb correccions. Jo he viscut aquest moment, el de pagar la factura del creixement. A molt xinesos els veig orgullosos del que està fent el seu país.
No podem entendre això sense haver entès primer la seva capacitat de sacrifici, de posar l’individu per darrere del col·lectiu?
Tota al cultura de l’Àsia oriental és així, amb règims polítics diferents. Hi ha la consciència que cal fer les coses en grup perquè surtin bé. I per això tenen més capacitat de coordinació. Fixi’s que això passa a Corea del Nord amb la dictadura comunista o Corea del Sud, democràtic però governat per les grans corporacions. Tot això és molt de Confuci. Ara bé, no pensi que per això no tenen aspiracions individuals: una bona educació per als seus fills, una bona jubilació per als seus pares, propietats per tenir estabilitat i diners per viatjar. I, si poden, comprar-se una tele ben gran per veure el Mundial de futbol.
Vostè decideix deixar la Xina en el moment en què veu que el controlen massa de prop i no podrà fer la seva feina?
Com més temps em quedo allà –i tenint família xinesa amb nens nascuts allà– em ve menys de gust que la meva vida familiar els acabi comprometent. Com més arrels hi faig, menys capacitat em sento per ser absolutament neutral, també. I quan ells comencen a fer més visible que saben el que estic fent, augmenten les ganes de “tenir altres problemes”, com diu una amiga meva. El control no m’ha espantat mai, no he renunciat mai a fer bé la meva feina, però comença a cansar-me que sigui sempre el mateix. I un altre element: la qualitat de vida. Als meus fills no els vull deixar el llegat de la contaminació, la inseguretat alimentària, la manca d’esperit crític en l’educació… i que creixin en una societat on hi veig una manca de valors important, perquè és un país que encara s’està fent. Finalment, hi ha la motivació professional: em veig amortitzat com a corresponsal. Pequín s’havia convertit en la meva normalitat, i això no és bo per a un periodista. Estava explicant un país per a la meva audiència d’aquí, i si la Xina ja era més casa meva que Catalunya, alguna cosa estava fallant. Els corresponsals solen estar quatre o cinc anys en un lloc. Jo potser hi vaig estar massa i tot.
