Dani Feixas és cineasta, documentalista i realitzador de publicitat. El curt ‘París 70’, la primera incursió de Feixas en el cinema de ficció ha obtingut 4 guardons als Premios Fugaz.
Tenint set nominacions us esperàveu marxar amb un bon botí de guardons?
No. Les set nominacions ja van ser un escàndol quan ens van trucar i ens van dir que teníem set nominacions. Sí que sabíem que estàvem a la llista dels preseleccionats, però aconseguir set nominacions va ser una gran sorpresa. Això fa que passis bastants nervis perquè te’n vas als premis pensant que potser sí que guanyaràs alguna cosa. La veritat és que estem supercontents perquè vam guanyar el premi al millor curtmetratge que és el premi més important i la qualitat dels curtmetratges que hi ha avui en dia és increïble. Estar allà i a sobre guanyar un premi al millor curtmetratge va ser increïble.
També vau tenir el premi a millor director novell, la millor actriu i la millor banda sonora, que la va fer també una osonenca.
Sí, molt content. A més a més per a poder compartir-ho perquè a pocs festivals de curtmetratge hi ha tants premis per tot l’equip tècnic i artístic. Normalment, hi pot haver millor curtmetratge, te’n pots trobar algun que hi hagi millor guió, millor director els actors i actrius solen tenir premis, no tots, però alguns sí. Aquí en aquests premis el que volen destacar i reivindicar és tots els càrrecs d’un curtmetratge i intentar assimilar que el curtmetratge també és cinema i que hi ha uns tècnics que hi treballen i des de direcció d’art, guió, millor banda sonora, millor muntatge. També estàvem a millor direcció d’art i llàstima que no el vam guanyar perquè hi ha una molt bona feina feta, però estan bé per això perquè intenten reconèixer tot l’equip tècnic.
L’heu presentat també a certàmens?
Sí, de fet ara vam estrenar el festival ‘Skyline’ de Benidorm, va ser el dia 1 d’abril. A partir de llavors hem tingut bastants seleccions, no sé quantes, però està funcionant molt bé, ens l’estan demanant molt i hi ha festivals que ens els demanen directament i és reconegut. Ha tingut alguns premis de millor actriu, algunes mencions, a millor curtmetratge també per segons a quins jurats. Ara mateix es podrà veure a Barcelona i a Manlleu en el festival de curtmetratges i, un festival que es diu ‘La Gran Pantalla’ a Barcelona que ho fan als Cinemes Girona aquest juliol.
Hi ha opcions d’arribar a premis com els ‘Goya’?
Bé, en els Gaudí ens volem inscriure. És un curt que està parlat en català i, per tant, està molt bé perquè va guanyar el premi a millor curt als ‘Premios Fugaz’ un curtmetratge en català, era l’únic. Òbviament ens encantaria.
És una aposta que voleu fer la de la llengua?
Sempre que es pugui sí. Avui en dia hi ha aquesta polèmica de l’audiovisual en català i clar sempre que es pugui s’ha de poder gravar en català i entenc que de vegades per pressupost és molt difícil fer una pel·lícula. Un curtmetratge és més fàcil i quasi és una mica indiscutible que pugui ser en català o castellà. Hem vist exemples de curtmetratges en català que han guanyat el ‘Goya’ i han fet coses molt grans. És veritat que una pel·lícula és més cara i uns productors es poden trobar amb els entrebancs del finançament, que és molt important, i acabes canviant al castellà. Suposo que és un tema que s’ha de treballar molt encara.
Dius que als Gaudí us heu inscrit ials ‘Goya’?
Sí, també. Per inscriure un curtmetratge en els ‘Goya’ has d’aconseguir set seleccions en festivals qualificadors, que no n’hi ha pas molts a Espanya, però hi pots arribar gràcies als que et donen un punt a cada festival o bé que et seleccionin a un festival internacional qualificat pels ‘Goya’ o els ‘Oscars’. Nosaltres hem assolit entrar per les dues vies, ja tenim els set punts de festivals estatals que qualifiquen pels ‘Goya’, però a més a més tenim una selecció al festival ‘Harlem Film Festival’ que és un dels festivals de cinema independents més importants dels Estats Units que és qualificador pels ‘Oscars’ i els ‘Goya’. Això ens obre la porta a poder inscriure’ns, a ser candidats. Ja és molt rellevant poder inscriure’t aquí.
Com surt aquest projecte? Per què decideixes fer aquest curtmetratge?
Feia temps que volia gravar un curtmetratge, fa molt temps que treballo per marques, per grups, fent videoclips… Ja amb els documentals, vaig començar fent documentals, tenia la vocació de fer coses meves, voler explicar una mica les històries que a tu t’agraden o intentar proposar tu idees i que no sempre sigui un briefing que llegeixes i interpretes. Jo ja vaig començar amb l’audiovisual per fer ficció fent alguns curts i sempre és el que m’ha agradat més, però entres en una roda de feina i a vegades costa trobar el moment. Vaig decidir doncs que volia fer un curtmetratge amb tota l’experiència dels anys de feina i tot això per fer-ho bé i per començar a agafar rodatge per tenir peces narratives per poder mostrar no sé si a curt o a llarg termini.
Vinculat a aquesta història?
Sí, de fet tinc diverses idees. Sí que és veritat que estem treballant un guió sobre el llarg d’aquest curtmetratge, però també tinc altres idees. No sé quina sortirà primer, és un camí llarg i a partir d’aquí per fer un curtmetratge o per fer una pel·lícula jo crec que has de tenir una idea o una història que d’alguna manera et marqui una mica o la sentis teva. És un camí una mica llarg. Si el vols fer amb subvencions o amb una mica de recursos et pots passar uns quants mesos o fins i tot uns anys per fer-ho. Llavors ha de ser una història que tingui prou pes perquè no et desmotivis ni ho abandonis o no pensis que has començat fent això, però faries una altra cosa. Una de les condicions que jo penso que s’ha de tenir, és que sigui alguna cosa personal, i això tu en puguis parlar, el punt de vista d’haver-ho viscut o de tenir un entorn pròxim que ho hagi viscut. El tema d’alzheimer a mi, com a moltes famílies, ens va tocar molt de prop a casa meva amb la meva tieta i la meva mare que la cuidava. És un tema que la càrrega potencial la va assumir la meva mare, però tu ho veus des de fora i és una història que tenia ganes d’explicar.
Hi ha aquesta visió doble de mare i fill. El fill acaba mentint per evitar el patiment de la mare que va demanant pel seu marit que és mort.
El curt parla d’això, un fill que cuida a la seva mare que està malalta, que no té perquè ser l’alzheimer, pot ser una malaltia degenerativa, mental, però podria ser alzheimer sobretot la segona fase de la malaltia que és un moment en què el pacient va canviant de realitats. Són moments que donen bastant joc doncs a l’hora d’explicar una ficció poder jugar una miqueta amb aquesta anada i tornada de les persones. Va d’un fill que no és cuidador s’ho ha trobat i que intenta fer-ho com pot, i es troba amb el problema que la mare sempre li fa la mateixa pregunta que és una pregunta que quan sap la resposta es posa molt trista i això és el dia a dia, una rutina que no s’acaba mai. Pel fill cuidar ja és molt dur i si a sobre veus que la teva mare o qui cuides ho passa malament, encara és més dur. Fins que un dia li suggereixen que potser no ha d’explicar la veritat si aquesta veritat pot fer mal a la seva mare. Ell queda pensatiu i decideix aportar una altra resposta que s’ha de veure el curt per saber-la, però aquesta resposta és un concepte que s’anomena mentida blanca o piadosa que hi ha metges que la fomenten i metges que no tant. En general coincideixen que és veritat que una mentida blanca pot estalviar el patiment del pacient i està ben vist, no és mentir per mentir. Hi ha maneres que no sigui tant una mentida. Estalviar el patiment és important.
S’obre un tema de reflexió no?
Sí, s’obre un tema de reflexió. A més tots els malalts d’alzheimer no són tots iguals, les fases n’hi ha de més curtes i de més llargues, n’hi ha que duren dotze anys i n’hi ha que tan sols un. Aquestes fases es dilaten més o menys això cada pacient i cada cuidador van descobrint quina és la millor manera de fer-ho.
Què suposa que documentals teus s’emetin per a TV3?
Parlaré del cas de Liverpool català, que és històric i el trobo fantàstic. El fet que sigui d’Osona m’agrada perquè també m’agrada rodar documentals a l’altra banda del món sent d’aquí i a vegades aquí tenim històries que poden funcionar molt bé per a fer documentals o pel·lícules. De fet, aquestes petites històries tan locals que es poden repetir a diferents llocs del món són les que m’agraden, una història local pot ser universal, això és molt divertit. El ‘Liverpool català’ era un concepte que s’havia parlat d’ell i que potser sonava d’aquella manera. Toni Coromines n’havia parlat, havia fet algun article que de fet a mi em va inspirar per això també surt el Toni en el documental, però es quedava com un concepte. Parlava dels anys vuitanta a Vic de l’efervescència musical que hi havia de grups que funcionaven per a tot l’estat espanyol i algú va dir en el documental intentem investigar qui va dir que semblava el Liverpool català això d’Osona i trenta o quaranta anys després encara hi ha aquesta tendència musical, aquesta creativitat que caracteritza la comarca d’Osona. Per a TV3 suposa que d’un concepte que poca gent coneixia si això ho ordenes i hi poses veu deixa de ser un concepte a una realitat. L’audiència va ser increïble.
