Trobo que el seu equivalent llatí ens treu millor de dubtes: “Ut digna est facies honoratur”. En certes funcions religioses, un acòlit acosta la naveta al tuferari que duu el celebrant. És aquest qui pronuncia la frase. En sentit figurat, es fa servir arran la distinció envers qui tal vegada no n’és mereixedor.
Anys enrere –i és una dita que s’ha anat perdent– sentíem allò del “Terrassa, mala raça; Sabadell, mala pell i a Granollers, us prenen els diners.” En altres llocs, el símil podia ésser: “A Arbúcies, són gent d’astúcies. A Breda, tenen mala art. A Sant Celoni, dimonis i, a Hostalric, són cremats.” “A Palau, són boniquetes. A Sentmenat, ja no ho són tant. A Caldes, les rovellades. I a Sant Feliu, la flor del ram”…. Heus ací algunes expressions populars que em donen peu a establir que el nostre món perd pistonada. Sense voler ésser negatiu, crec que la gent adulta mostràvem uns valors uniformes de més bona educació. A hores d’ara, tot es dilueix i el llindar entre el correcte i allò que és de signe contrari no es veu.
Per exemple, els catalans tenim fama d’estalviadors. O els manyos, de cabuts i tossuts. Més d’un dirà que es tracta d’estereotips discutibles i no li treuré una part de raó. Tanmateix, l’objectiu final de la meva reflexió d’avui pretén fer una crida. L’oriento a recuperar signes identitaris que ens distingien favorablement com a col·lectiu. És en aquest punt que, sortint al carrer, massa vegades m’he de posar una bena als ulls, amb molta pena: gent que crida o renega, contenidors de brossa regirats (amb la brossa pels seus voltants), patinets que circulen per allà on és prohibit, cotxes que no respecten els mínims de velocitat o se salten semàfors, jovent que torna de marxa cridant de matinada, etcètera.
És aquest el món real que volem ? Tot ho hem d’arranjar mitjançant la garrotada d’una multa? Predico al bell mig del desert quan advoco per un retorn a costums i tradicions ancestrals que eren cabdals? Per a començar, cal exigir –a la nostra classe política– que faci per rebaixar la tensió dialèctica del seu debat. Malgrat que es canvia abans una muntanya que un mal geni, no podem baixar la guàrdia. Al cap i a la fi, ja ho deia Confuci: “Respecta’t a tu mateix i els altres et respectaran.” Aquesta és la mare dels ous! El respecte és un sentit únic. Si el vols, l’has de donar.
