L’escriptor espanyol Fernando Sánchez Dragó és d’aquella mena de personatges que pot aparèixer a la sobretaula d’un dels sopars o dinars de Nadal. Més d’un comensal, bàsicament de la generació boomer en amunt, deixarà anar: “Vols dir que és viu? Què en diu Google?” Doncs sí. Sánchez Dragó és viu i piula a Twitter de la seva existència, al mateix temps que afirma que voldria fer-se fonedís.
Sobta que un home de 86 anys encara es reivindiqui com a personatge maleït, però feliç que l’estimin i que li acaronin el clatell. És un libertari que es va tornar de sobte de dretes quan Hisenda va passar el rasclet pel seu premi Planeta, segons explica Maruja Torres. És un anarquista incoheren amb cartera de piel de toro. Algú que va passant a les cròniques pels seus exercicis d’esgrima dialèctica més que no pas per les seves qualitats literàries.
Fa 30 anys, el desembre de 1992, Sánchez Dragó va aterrar a la capital vallesana i va omplir la sala d’actes del Museu de Granollers amb unes 200 persones. Acabava de guanyar el premi Planeta amb el llibre La prueba del laberinto i arribava amb aquella aura d’intel·lectual de la transició política espanyola que, gràcies a l’altaveu de la totpoderosa Televisió Espanyola (TVE) i les publicacions del Grupo 16, dictava doctrina del que calia o no calia per estar à la page.
Abans de sentir l’oracle, els organitzadors de l’acte al Museu de Granollers van projectar aquesta entrevista que la calderina Marisol Galdón li havia fet al programa de Peligrosamente juntas de TVE. Galdón, juntament amb l’activista cultural Joan Illa Morell, JIM, s’encarregaven de conduir el col·loqui.
Al torn de preguntes, impasible el ademán, Sánchez Dragó es va mostrar fidel al personatge. Segons la crònica d’EL 9 NOU, signada pel jove periodista David Bassa, “no van fer falta gaires preguntes perquè Sánchez Dragó desenvolupés un discurs totalment libertari, en contra de l’Estat, en contra d’Europa, en contra dels polítics, en contra de l’actual sistema “anomenat democràtic”, en contra de l’avortament, en contra del sistema capitalista “instaurat pels anglo-cabrons“… en contra de tot”
No s’equivoquin, però, que Sánchez Dragó esmolava l’eina contra tot i contra tothom ben bé per una mena d’incontinència verbal. Si no, no s’explica la confessió que va fer al públic granollerí: “El fet de ser famós em perjudica molt, perquè jo sóc tímid i m’agrada estar sol, meditar, anar a la meva i, des que vaig publicar Historia màgica de España, ja no ho puc fer, i menys ara que m’han atorgat el premi Planeta”. Entranyable, oi?
Al cap d’un any d’aquella conferència a Granollers, Fernando Sánchez Dragó va demanar el vot per a José María Aznar a les eleccions generals del 1993.
