L’import del salari mínim interprofessional (i fins i tot la seva existència) és font permanent de controvèrsia entre experts que, en molts casos, són incapaços de deixar de banda els apriorismes ideològics. Aquests dies, el preacord entre el govern socialista i Podem per als pressupostos espanyols, que fixa un increment històric del salari mínim, ha fet reaparèixer la controvèrsia i, malauradament, encara més els apriorismes.
L’acord implica fixar un salari mínim interprofessional a Espanya equivalent a 900 euros mensuals. Això implica un increment del 22%, el més elevat des que es va instaurar aquest salari mínim a l’Estat, el 1963, amb l’única excepció de l’any 1977, quan va pujar dos cops amb un augment anual del 36%. Convé aclarir que aquest increment amb tan pocs precedents no situarà Espanya entre els països de l’entorn amb un salari mínim més elevat. Si bé supera el de Portugal, 676 euros, és encara lluny del d’Irlanda, 1.614 euros; el de França, 1.885, o el d’Alemanya, 1.480, per no parlar del de Luxemburg, 1.998 euros.
El cas és que, tot i que aquest increment deixa Espanya encara lluny dels salaris mínims dels països europeus, no han trigat a sortir profecies que auguren les set plagues d’Egipte per a l’economia espanyola. Els més exagerats han tret el fantasma habitual, Veneçuela, on és cert que està augmentant el salari mínim, però ho fa amb una inflació desmesurada de cinc i fins i tot sis dígits. Res a veure amb el cas espanyol.
Per fugir dels apriorismes, de les plagues d’Egipte i de les hipèrboles veneçolanes, és necessari asserenar-se i veure què conclouen els experts. I la conclusió no pot ser més clara. O menys, segons es miri: no hi ha consens sobre l’efecte que pot acabar produint un augment del salari mínim, perquè –com en tantes coses a la vida– apujar-lo té pros i contres.
Pros i contres que han de passar per un matís remarcable: el salari mínim interprofessional afecta, al preu actual, un 3,5% de la població assalariada, perquè la majoria de persones que treballen per a un tercer estan sotmesos a un conveni que, per norma general, fixa sous que estan per sobre del mínim. Quan s’arribi als 900 euros, aquest percentatge s’enfilarà fins al voltant del 8% dels assalariats. Moltes de les pures especulacions sobre l’efecte d’un increment del sou mínim sobre el 92% restant de població assalariada no passen, de moment, de purs exercicis retòrics.
L’esperit que vol encomanar la pujada acordada és una preocupació per les capes més baixes de la població assalariada, en un context creixent de desigualtat, amb augments dels beneficis empresarials molt per sobre dels salarials (l’any passat els guanys van créixer un 9,2%, mentre que la massa salarial ho feia un 4,2%). L’Estat té el dubtós privilegi d’ocupar la primera posició en els països europeus en percentatge de treballadors pobres (un 15% dels assalariats perceben menys del 50% dels salaris mitjans del país). Aquesta situació no té com a únic culpable el salari mínim, perquè en molts dels casos són treballadors a temps parcial, però un canvi en l’escala més baixa dels sous és una invitació a canviar tendències. Amb tot, els efectes d’una pujada del salari mínim sobre la desigualtat es consideren poc rellevants.
No són poques les veus que alerten que incrementar el salari mínim és una invitació als empresaris a estalviar-se de contractar treballadors en les tasques menys qualificades i, per tant, té efectes sobre l’ocupació en forma de més aturats. Més enllà de la pura observació de quina és la taxa d’atur en els països esmentats abans amb salaris mínims més alts que l’espanyol (Alemanya, 3,4%, França, 9,3%, Irlanda, 5,4%…) –que ja seria una demostració que salaris mínims més alts no equivalen a més desocupació–, es poden esmentar estudis que no han pogut establir un efecte negatiu sobre l’ocupació de sous mínims més elevats. De nou, no hi ha consens tècnic per arribar a aquesta conclusió. De fet, el Banc d’Espanya va fer el seu particular test d’estrès: va suposar que el salari mínim fos de 950 euros i va quantificar la quantitat de llocs de treball en risc en menys de l’1,5% del total. La part negativa és que els més afectats serien joves i dones, els col·lectius que estan més a prop dels llindars baixos de l’escala salarial.
En la mesura que els salaris són, o haurien de ser, un reflex de la productivitat que aporta un treballador a les empreses o institucions que el tenen contractat, convindria focalitzar l’atenció precisament a la productivitat. En els últims anys, carregats de desregulacions laborals, s’ha parlat de situar la productivitat com a eix en les negociacions salarials, per damunt de criteris tradicionals com l’augment del cost de la vida. El cas és que mentre el debat distreia els actors, la productivitat ja estava pujant més que els salaris (probablement hi hagi contribuït que hi havia menys gent treballant i que ha irromput la tecnologia). El cas és que aquest augment de la productivitat no s’ha acabat repartint equitativament. El salari mínim interprofessional no resoldrà aquest problema de repartiment, però tot és començar. De tota manera, la fixació del salari a través d’un mer acord polític apunta poc en la direcció d’altres països en els quals els sous mínims es determinen en fòrums tècnics, més objectius a l’hora de valorar pros i contres d’una mesura.
