Els modestos 15 euros d’increment del salari mínim interprofessional (SMI) ha reviscolat els debats encesos sobre la conveniència no només del mateix augment, sinó de l’existència d’un llindar salarial mínim. Afloren els vells apriorismes, sovint més ideològics que tècnics, sobre la conveniència d’incrementar el sou mínim i els seus efectes sobre l’empresariat, aquesta vegada agreujats per l’efecte que, sens dubte, la pandèmia ha tingut sobre els comptes d’explotació i les dificultats per anar recuperant la normalitat.
Finalment, amb uns estira-i-arronsa més prolongats en el temps del que hauria estat desitjable, el govern espanyol –al qual pertoca fixar aquest salari– executarà la proposta d’incrementar de 950 a 965 euros la paga mínima per a aquells treballadors que no tenen millors condicions pactades en els convenis col·lectius. No pas a tots els treballadors, sinó aproximadament a un milió i mig dels més de 19 milions que actualment figuren com a cotitzants a la Seguretat Social.
Les anàlisis més pessimistes sobre la pujada del salari mínim acordada sense el concurs de la representació empresarial suposa tancar la porta d’accés al mercat laboral a les capes més desafavorides. Els 965 euros suposen, un cop sumades les càrregues socials que assumeixen les empreses quan paguen el salari als seus treballadors, uns 17.000 euros l’any. De manera que un empresari que vulgui contractar haurà d’esperar que aquell treballador generi, almenys, aquests 17.000 euros, de manera que –segons aquesta perspectiva– aquell empresari s’ho pensarà dos cops (o 17.000, si fa un pensament per euro) abans de fer aquella contractació. És així com surten anàlisis com els del Banc d’Espanya –el governador del qual, Pablo Hernández de Cos, ha actuat com a profeta de la catàstrofe cada vegada que s’ha parlat d’incrementar l’SMI– que avaluava que l’increment del 22% aplicat el 2019 es va traduir en una pèrdua de 180.000 llocs de treball.
Es van perdre 180.000 llocs de treball el 2019? Doncs, segons les dades d’afiliació a la Seguretat Social, no. A final de 2018 hi havia poc més de 19 milions de cotitzants, i a final de 2019, n’hi havia uns 300.000 més. El Banc d’Espanya fa una suposició que, amb el salari mínim congelat, encara hi hauria hagut 180.000 afiliats més. Però és això, una suposició. També és una suposició la que fa l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF), que situa l’impacte en una forquilla que va dels 19.000 als 33.000 llocs de treball. Lluny, molt lluny, del que projecta el Banc d’Espanya.
Com que tot són suposicions, és bo girar la vista a altres experiències de salaris mínims interprofessionals, perquè l’Estat espanyol no és una illa i hi ha altres països –la majoria, de fet– que tenen salaris mínims, en molts casos més alts que l’espanyol. I en aquests països es parla menys de quants llocs de treball es perden si apugen el sou mínim. No els cal, perquè tenen taxes d’atur molt inferiors a les espanyoles. Alemanya, 1.585 euros de salari mínim, amb una taxa d’atur del 3,6%; Gran Bretanya, salari mínim de 1.583 euros i taxa d’atur del 4,6%; França, 1.555 i 7,9%. L’equivalència entre un salari mínim elevat i una taxa d’atur elevada és més que qüestionable.
Vistes aquestes dades és pertinent convidar l’empresariat a plantejar-se si el motiu que els posa en dificultats la continuïtat de l’empresa és el salari (mínim o no). Si els empresaris alemanys paguen més als seus treballadors i, en canvi, creen ocupació deu ser que la competitivitat de l’empresa els deu venir per altres factors que no siguin haver destinat menys recursos als salaris. I la resposta amb més consens entre els experts és que aquesta competitivitat arriba per la via de la innovació. Innovació per reduir els costos de producció o per fer millors productes. En definitiva, propiciar que cada lloc de treball generi més valor afegit perquè és així com s’aconseguirà fer més rendible el sou que es paga a l’empleat.
En aquest àmbit, no hi ha gaires bones notícies a l’Estat. Recentment apareixien unes dades de l’oficina d’estadística europea Eurostat que mostraven que Espanya és el tercer estat membre de la Unió on més va retallar l’aportació pública a l’R+D en els últims deu anys. L’aportació privada tampoc està per a grans celebracions, perquè les empreses sumen inversions equivalents al 57% de la pública. Res a veure amb el 67% d’Alemanya, el 71% dels Estats Units o el 78% de Corea.
De tot plegat, es podria concloure que l’empresariat de l’Estat té poca predisposició a incrementar salaris i poca predisposició a invertir per incrementar la productivitat. Aquesta és una tendència que seria convenient que es revertís. Més productivitat implicaria que es pot aconseguir més marge per obtenir més beneficis i pagar millor als treballadors. Aquest últim aspecte és especialment rellevant, perquè uns salaris millors contribueixen a fer una societat més igualitària –més justa– en la qual els ciutadans tenen més possibilitats de desenvolupar projectes vitals –sobretot en el cas dels joves, impossibilitats d’accedir amb el seu salari a un habitatge digne–. I, també, d’afrontar despeses en benefici de l’economia. És un enfocament diferent del del Banc d’Espanya, és cert. Com també és cert que l’organisme regulador apareix més en els debats sobre el benestar empresarial quan es parla de l’impacte dels salaris que no pas quan el debat és sobre l’increment de costos energètics o, aspecte que sí que és el seu negociat, d’una concentració bancària que s’està traduint en menys serveis i més comissions als seus clients –particulars i empreses.
