Sona el despertador de l’iPhone, puntual, com cada dia, a les vuit i un minut perquè detesto les hores i els números acabats en zero. Com cada dia, allargo el braç esquerre i amb un lleu moviment estudiat que ja és automàtic poso el dit a la pantalla de l’iPhone que vibra i emet un so similar a una Harley-Davidson antiga, potser una Panhead. Para de cop, obedient.
Remugo un minut en plena inconsciència fins que sento el gat cridar a l’escala. També ha sentit el despertador, encara que suposo que no discrimina si el so és d’una Harley-Davidson o no.
Em vesteixo en silenci per no despertar la família i em poso la roba que he deixat plegada curosament el dia abans sobre la butaca d’Ikea de l’habitació. El ritual és automàtic i em dispensa de pensar, no podria. M’alço amb cura per no entrebancar-me amb cap parany oblidat la nit anterior i obro la porta de l’escala per on entra el gat disparat i entrebancant-se, també estava adormit. Sol topar amb mi en la seva velocitat matinal. Llavors, obedient, es posa al costat del carro on reposa la gàbia del Pollo, una carolina manyaga que dorm les seves nits tapada amb una manta. Els ocells tenen nits instantànies de mantes fulgurants. El gat espera que destapi el Pollo i m’acompanya a la cuina saltant entre les meves cames, precedint-nos a l’espera d’una mica de menjar.
“Sona el despertador de l’iPhone, puntual, com cada dia, a les vuit i un minut perquè detesto les hores i els números acabats en zero”
La cuina és a les fosques. Obro les persianes i entra una llum minsa, generalment. Els hiverns foscos precedeixen els falsos estius, també foscos. Algun dia obro el llum, alguns altres no. Preparo el menjar per al gat, mitja cullerada d’una llauna italiana que li agrada, el gat és petit. Fa tan bona olor que crida l’atenció del Pollo omnívor i em fa pensar que me la podria menjar jo ben bé, omnívor també.
Mentre el gat menja en un platet vell de cafè que no usem, obro la porta de la gàbia del pollo encara adormit que surt lentament i es posa, mirant-me, a la porta del seu hangar, oberta a mode de balcó i es deixondeix feliç en la seva rutina matinal.
Mentre em preparo el suc d’una llimona i dues taronges petites, el Pollo es posa sobre l’aixeta en un intent de temptar l’equilibri gravitacional. S’arregla les plomes mentre ens mira de reüll, a mi i al gat. Si les llimones tenen llavors, les aparto amb una cullera i les ofereixo al Pollo. Li agraden, com totes les llavors, i se les ventila ràpidament indiferent a l’acidesa infinita.
Si les llimones no tenen granes, li obro una nou amb un cop de puny sobre el marbre fosc i fred. Li agrada triar entre les clofes les restes. No sé si li agraden més les granes de la llimona o la nou. No s’explica i sovint canvia d’opinió.
El gat ja ha acabat amb la llauna i ara explora el quarto on dorm la rentadora que li fa por, olora els sabons i en llepa les restes del terra, invisibles. El pollo torna sobre l’aixeta, en un vol silenciós, dos batecs d’ala i reprèn la seva cura diària de les plomes i altres superfícies de sustentació. A voltes sobrevola la cuina amb mandra, silenciosament, i acaba també sobre l’aixeta o a voltes sobre la cafetera, sap el seu lloc. Jo enllesteixo el suc de les dues taronges i la llimona, aspríssim, com cada dia.
“Al Pollo li agrada triar entre les clofes les restes. No sé si li agraden més les granes de la llimona o la nou. No s’explica i sovint canvia d’opinió”
El gat se’m refrega a les cames però ja només té ganes de jugar. Al Pollo, adormit encara, se li acluquen els ulls. Li poso una fulla d’enciam a la gàbia, fa dies que li agrada. El tanco de nou, es deixa sense protestar, emmandrit em mira de reüll i adormit encara mentre el gat em segueix.
Sec al puf de la sala per calçar-me les sabates mentre miro el televisor apagat. Cada dia m’agrada més així. El gat em mossega els cordons de les sabates, o els dits, si les sabates son sense cordons o si en té ganes. Agafo la bossa amb les andròmines informàtiques, discs durs, iPad, cables, flòstics estranys que són part de la meva vida i marxo en silenci per no despertar ningú mentre el gat, visiblement més actiu, corre i salta com un fill de puta per acompanyar-me fins l’escala. Em sobrepassa escales avall però para a pocs graons del final perquè s’acollona amb la fressa dels cotxes que sent quan passen a ran de l’entrada quan jo obro la porta del carrer. Abans de tancar i descobrir que tot i ser estiu fa mal temps, sovint sento el Pollo que fa un crit lleu que m’agrada entendre com un comiat, el gat miola el seu i marxo, com cada dia, cap a la feina, a cent cinquanta metres de casa segons l’Endomondo amb una despesa mínima de calories.
Els xinesos de la botiga del costat de casa, que no parlen cap idioma d’aquesta banda del món, no m’entenen quan els dic que em treguin el camió aparcat davant la porta del garatge, somriuen perplexos i segueixen atabalats en els seus quefers asiàtics per abastir la botiga plena d’andròmines inútils. Els deixo fer.
Acaba de començar un altre puto dia.
Rock me mama
