La Francisca era una dona de rutines.
Cada dia es llevava a les set en punt, es posava unes sabatilles de piscina de ratlles, una bata vella de color taronja i unes ulleres de sol amb un vidre mig trencat, i sortia al pati de casa seva a tirar menjar a la Dorothy i l’Eleonora, les dues gallines negres que tenia des de feia uns quants anys i que cuidava com si fossin filles seves. Si plovia feia exactament el mateix però amb un paraigua trencat amb un estampat de la Torre Eiffel, que li havien regalat quan va participar en un sorteig que feien al supermercat. La Torre Eiffel li semblava espectacular i havia sentit que era un lloc molt romàntic.
La Torre Eiffel li semblava espectacular i havia sentit que era un lloc molt romàntic.
La Francisca sempre seia en un banc de plàstic atrotinat i esperava pacientment que les gallines s’haguessin acabat tot el menjar. Quan veia que estaven ben tipes, les deixava una estona soles i entrava a la cuina a preparar-se l’esmorzar tranquil·lament. Sempre menjava exactament el mateix, una pera pelada i tallada a trossets petits i una torrada amb mantega de cacauet. I sempre s’ho menjava contemplant les gallines per la finestreta de la cuina. Mentre ho feia, encenia una ràdio vermella de plàstic transparent que li havien regalat els del supermercat per haver comprat un pack de sis coca-coles. Ella ho recorda com un dia molt especial. Es va sentir privilegiada i molt afortunada al rebre aquella ràdio de regal i cada dia la sintonitzava i escoltava el mateix programa, un de cantautors famosos de totes les èpoques, que emetien les vint-i-quatre hores, tots els dies de l’any, festius inclosos. A la Francisca li agradava escoltar aquelles músiques mentre contemplava com la Dorothy i l’Eleonora feien el que fan les gallines, poca cosa.
Quan acabava d’esmorzar, tornava al pati i els netejava les dues menjadores i els dos abeuradors, perquè per la Francisca era molt important que tant la Dorothy com l’Eleonora poguessin tenir el seu espai i se sentissin còmodes. Un cop net, brillant i impecable, s’asseia amb elles una estona, i mirant-les als ulls els cantava cançons, concretament cançons d’en Raphael. Acostumava a fer sempre un repertori de vuit cançons, ni una més ni una menys, i sempre els cantava les mateixes, en el mateix ordre. Encara que la Francisca té un secret molt ben amagat i és que un dia, quan anava pel final de la vuitena cançó, es va anar animant i animant cada cop més i va acabar el recital damunt el banc atrotinat fent un bis després de la vuitena cançó. Això va ser un fet extraordinari que no s’ha tornat a repetir mai més. Fins i tot per a les gallines va ser un esdeveniment insòlit que les va tenir descol·locades durant uns quants dies.
Encara que la Francisca té un secret molt ben amagat i és que un dia, quan anava pel final de la vuitena cançó, es va anar animant i animant cada cop més i va acabar el recital damunt el banc atrotinat fent un bis després de la vuitena cançó.
La Dorothy i l’Eleonora semblaven valorar aquell moment tan íntim i romàntic que la Francisca els oferia cada dia de l’any, i sobretot semblava que gaudien de la seva veu, ja que tenia una veu tan fina i tan suau que quan els cantava les melodies semblava que estigués cantant en secret.
Ella era una gran fan d’en Raphael. Si algun entès en fes un estudi la Francisca podria ser perfectament la fan número u. Se sabia tota la seva vida i tots els detalls de la seva trajectòria musical. Podia cantar de memòria totes les seves cançons, en coneixia cada nota, cada intenció, cada to, com si les hagués compost ella mateixa. Però malgrat saber tantes coses d’ell mai no havia anat a veure un concert seu en directe, perquè tenia el que ella considerava un problema. Era tímida, tan tímida que no aconseguia sortir de la seva rutina encara que s’ho proposés. Des de ben petita havia sofert aquesta timidesa, una multitud de més d’una persona ja era massa, i sentia que com més gran es feia més tímida es tornava. Tenia la sensació d’estar enclaustrada dins d’ella mateixa, de viure dins d’una bombolla que no aconseguiria rebentar mai.
Un cop acabada la cantata regava els seus trenta-quatre cactus, que eren un obsequi del supermercat cada cop que comprava mantega de cacauet, escombrava el pati, preparava el dinar, que era sempre un plat d’arròs amb un pebrot vermell i un got de coca-cola, menjava a fora amb les gallines i, un cop acabat el dinar, s’estirava a descansar sobre el banc de plàstic atrotinat.
A la tarda feia exactament el mateix que al matí, però aquest cop es posava uns pantalons de xandall del supermercat sota la bata, perquè el sol no arribava al seu pati i tenia més fred a les cames, i en lloc de repetir el recital només cantussejava les cançons mentre endreçava les dues casetes de la Dorothy i l’Eleonora. Quan arribava el vespre, menjava exactament el mateix que al matí, però canviava la pera per un plàtan i la mantega de cacauet per una truita de dos ous de la Dorothy i l’Eleonora. Si algun dia una de les dues no ponia l’ou corresponent, la Francisca es feia la truita amb un ou només, però no ho gaudia gaire, més aviat era un fet que la descol·locava bastant. En acabar de sopar, sortia a tancar la porteta dels dos galliners i se n’anava a dormir escoltant la ràdio una altra vegada. Sempre dormia plàcidament, mirant per la finestra de l’habitació, que justament donava a les dues casetes de les gallines. I mirant-les, s’adormia com un tronc. I així, cada dia de la seva vida, tots els dies de l’any, festius inclosos.
Una nit, escoltant el seu programa preferit, va sentir que el locutor anunciava: “Atenció! Sortegem dues entrades per al concert d’en Raphael. Per aconseguir-les és molt senzill, truquin i contestin a la gran pregunta! Quin va ser el seu primer disc? Vinga, truquin! En Raphael els espera amb candeletes!”.
La Francisca es va quedar en xoc. Sabia la resposta, de fet, sabria contestar qualsevol pregunta referida a aquest home. L’havia mirat, escoltat i observat tantes vegades que fins i tot sabia quantes pigues tenia a la cara. Evidentment es moria de ganes de trucar, però només de pensar a exposar-se davant de tots els oients i d’haver de parlar i de córrer el risc d’equivocar-se, ja començava a suar. Una suor freda li recorria l’esquena i dins el seu cap no paraven de ressonar unes veus d’ultratomba que li deien: “Truca, Francisca! Va, no t’ho pensis i truca! Ja seria hora que fessis alguna cosa diferent que no fos alimentar dues gallines grasses i avorrides… La Dorothy i l’Eleonora un dia explotaran! Són com dues boles rodones emplomades, com dues pilotes! Rebentaran de tant menjar i de tant romanticisme repetitiu! Portes tota una vida fent el mateix! És a dir, no fent res! Seixanta-tres anys sense variar ni un minut de la teva vida! Truca, dona! Que si t’equivoques tampoc passa res, la teva existència és pràcticament inexistent, no et coneix ningú, i si algú et coneix no pateixis que no et podrà dir res. Tampoc et podrà trobar, ni et podrà reconèixer perquè sempre estàs tancada entre aquestes quatre parets! Va! Agafa el telèfon i truca, truca, truca…”.
L’havia mirat, escoltat i observat tantes vegades que fins i tot sabia quantes pigues tenia a la cara.
La Francisca estava paralitzada davant el telèfon escoltant aquelles veus que li retrunyien dins el cap, no podia moure’s del llit, es moria de ganes de trucar però dins seu hi passaven tantes coses que no sabia com fer-ho. Era com una tempesta a l’interior del seu cap i tenia la sensació que la por se la menjaria viva. En un moment fugaç de valentia i coratge, que ni ella mateixa sabia d’on venia, va agafar el telèfon i es va proposar marcar el número de l’emissora. El seu telèfon era d’aquells que tenen una rodeta i que has d’esperar que la rodeta torni al seu lloc per marcar el número següent. Li tremolaven els dits i això feia que la Francisca no pogués anar massa ràpid. Fer punteria i posar el dit a la rodeta correcta no era fàcil; de fet, amb tanta agitació semblava que estigués practicant un esport minimalista d’alt risc. Amb tan enrenou intern la Francisca semblava una maraca sacsejada per un cubà molt motivat. A part d’això, i per a més inri, se li sumava una dificultat més: el número de l’emissora només tenia zeros i nous, cosa que feia que la Francisca hagués de fer un recorregut molt més extens amb el seu dit índex, que en aquest moment estava tan recte i tan tens com la seva estimada Torre Eiffel.
Quan per fi estava marcant l’últim número va tenir una visió. Es va veure a primera fila del concert, cantant a ple pulmó mentre aixecava amb ímpetu un got de coca-cola fresca, balancejant el seu cos desfasat al ritme del Cómo yo te amo, que per ella era sens dubte la millor balada d’en Raphael, i deixant-se portar per les melodies meloses d’aquell home a qui tan desitjava conèixer. De cop i volta, la seva visió es va veure interrompuda per la veu del locutor de la ràdio que deia: “Ja tenim guanyador, senyores i senyors! Bravo, senyor Alfons! Ha contestat la pregunta correctament! Ja ho veieu, senyors oients, que en aquest programa qui no corre, vola! La més sincera enhorabona al nostre guanyador! En Raphael l’espera amb candeletes! Moltes felicitats!”.
La Francisca, en sentir el locutor, va penjar lentament el telèfon i es va eixugar la suor de les mans i de la cara de la mateixa manera que ho hagués fet un atleta esgotat després d’arribar a la meta d’un triatló. Es va fer un petit massatge al dit índex i a poc a poc es va estirar al llit. Va fer com si no hagués passat res, com si dissimulés davant d’ella mateixa i de tots els oients del programa de cantautors i, sobretot també, davant de la Dorothy i l’Eleonora, que la miraven per la finestra des de les seves casetes. Es va posar a dormir com si fos una nit més dins la seva rutina.
Quan estava intentant agafar el son, va estar rumiant, i es va convèncer que potser era millor així, que no haver guanyat les entrades tampoc era cap tragèdia perquè: qui hagués cuidat de les seves estimades gallines durant l’estona del concert?
Relat finalista del 1r concurs de relats EL 9 ESTIU
