L’esport favorit de Bob Dylan sempre ha estat despistar. Vaig llegir un llibre d’entrevistes que cobrien tota la seva trajectòria, i quan vaig acabar em feia tot l’efecte que aquell home havia estat aixecant la camisa al món durant 50 anys, però no era gens fàcil de demostrar. És així de bo, el punyetero. El 1975, Dylan va portar aquest joc d’ombres als escenaris en una singular gira: la va anomenar Rolling Thunder Revue i Martin Scorsese acaba d’estrenar un documental a Netflix que n’explica tots els secrets. O no.
De fet, aquell invent va ser més aviat una antigira: pràcticament no es va assajar, la banda era més o menys fixa i les actuacions eren en gimnasos, clubs socials, etc., sales de petita capacitat que s’anaven mig improvisant sobre la marxa; res a veure amb la gira de grans estadis que Dylan i The Band havien protagonitzat només un any abans. Durant l’espectacle actuaven Joan Baez, Roger McGuinn (Byrds), el mateix Dylan, el poeta Allen Ginsberg i, si voltaven per la ciutat el dia del concert, s’hi podien apuntar noms com Joni Mitchell, Patti Smith, Robbie Robertson, Arlo Guthrie o Richie Havens, entre d’altres. Tot això, afegit al fet que tota la tropa es desplaçava en caravana, va donar al Rolling Thunder Revue un aire molt més proper al circ que a la música.
Dylan necessitava una cosa així. La gira de l’any anterior havia estat un primer pas per reconciliar-se amb el directe després de vuit anys, però encara necessitava retrobar-se amb la proximitat de la gent i la vibració de sentir-se animal d’escenari, com en els espectacles musicals primitius en què la interpretació era intensa i directa. Per això, el Bob Dylan del Rolling Thunder Revue està desfermat: gesticula amb vehemència, balla, posa ulls de boig, no para quiet… no sembla ell. I d’alguna manera, aquesta és la idea perquè la seva nova encarnació a l’escenari no té res a veure amb la imatge polida d’anys abans: cara pintada de blanc, barret amb plomes i mocador gitano, un truà ple d’encant i misteri a punt d’embruixar-te. Una màscara per poder dir veritats o mentides segons convingui.
D’acord amb aquest esperit, Scorsese també juga a enredar: Rolling thunder revue: a Bob Dylan story es mou entre la realitat i la ficció, introduint un bon grapat de fets falsos; alguns, de l’alçada d’un campanar. Descobrir-los és un dels múltiples al·licients d’un documental fascinant que mostra un artista clau en un moment clau: àvid de sentir-se viu sobre l’escenari, pletòric de creativitat i energia i envoltat de personatges extraordinaris, embarcats tots en una aventura per reconnectar-se amb coses fonamentals.
