L’estrella inesperada d’aquest principi d’any (probablement de tot l’any i potser de tota la dècada) es diu Covid-19. El coronavirus, un autèntic desconegut a principi d’any, ha eclosionat en forma dramàtica en infectats, malalts greus i víctimes mortals. Són la primera línia dels afectats i també la primera línia de necessitats d’atenció. Però, metafòricament, la Covid-19 també serà una malaltia infecciosa per a l’economia, i això comporta una afectació global i, de la mateixa manera que els sanitaris han d’encertar en el diagnòstic i en el tractament, correspondrà als agents econòmics i als governs encertar les receptes per guarir la malaltia.
Tot i que, per origen i per característiques, la crisi que s’albira és diferent de la recessió que va arrencar el 2008, estan reapareixent conceptes que havien quedat guardats al calaix dels records. Sense anar més lluny, aquest dilluns reapareixia a l’escena la prima de risc, aquell indicador que va marcar les agendes entre 2011 i 2013. Amb la borsa baixant a ritmes desconeguts i el petroli lluny de ser un valor refugi, la incertesa posa en tensió els mercats de deute i, de nou, les economies perifèriques estan pagant els plats trencats. El diferencial supera els 130 punts bàsics i, si bé no s’arriba als costos que hi havia durant la crisi, és un factor problemàtic afegit: en els propers mesos caldran grans injeccions de diners i probablement els països s’hauran d’endeutar; no és la millor de les notícies que es vegin forçats a pagar interessos elevats.
També ha reaparegut com un dels actors principals d’aquesta representació el Banc Central Europeu. De fet, aquest actor no ha deixat de ser a l’escenari en tots aquests anys, però de nou el que acaba dictaminant té una importància capital. La setmana passada, no va ser del tot benvinguda la decisió de mantenir els tipus d’interès –i això que té poc marge, perquè ja són en mínims històrics–. El problema del Banc Central és que, per normativa, no disposa de capacitat d’injectar diners directament als estats ni a cap administració pública. Els préstecs s’han de fer a les entitats financeres, que poden decidir estendre’ls cap a l’economia productiva o dedicar-se a l’especulació. Ara mateix, no està garantit que l’artilleria de la qual presumeix el mateix Banc Central arribi directament a les administracions per fer front a les urgències de la crisi que s’albira.
L’efecte econòmic ja és aquí, amb empreses amb problemes de subministrament, amb incerteses sobre la possibilitat de produir i l’allau d’expedients de regulació, de moment temporals, que s’anirà escampant a tots els sectors. Amb petites empreses i autònoms ofegats per falta d’ingressos. I amb treballadors que, temporalment, incrementaran les llistes de l’atur. El funcionament ordinari de l’Estat, les despeses extraordinàries per a la sanitat pública derivades de les necessitats per atendre els afectats per l’epidèmia, i el seguit de mesures extraordinàries que suposen els ajuts que requeriran empreses i treballadors afectats. Tot plegat suposarà grans necessitats de diners públics. I, més enllà que amb compres de deute i injeccions de milers de milions d’euros al sistema financer que ha anunciat el Banc Central Europeu, els diners no apareixen de miracle. L’actual crisi, amb esdeveniments canviants gairebé cada minut i amb una afectació potencialment global, requereix respostes noves.
L’economista Anton Costas assenyala que, per a l’economia, l’actual context requereix d’una actuació doble. Primer, sobre l’oferta, perquè les empreses –sigui per les dificultats de subministraments o sigui per les restriccions imposades per evitar l’expansió de l’epidèmia– tindran dificultats per produir o oferir serveis. No produir i no oferir serveis implica que no hi ha ingressos, i les empreses tindran grans tensions i acabaran en una situació que les pot abocar al tancament. Caldran mesures per aportar liquiditat a les empreses.
Al mateix temps, serà necessari actuar sobre la demanda. Si els treballadors queden afectats per mesures laborals que els reduiran els ingressos o, fins i tot, els posaran al límit de quedar a l’atur per un període llarg, també requeriran de suport públic. Perquè, finalment, dels seus ingressos també depèn que, quan l’engranatge empresarial recuperi el pols, puguin comprar els productes fabricats o utilitzar serveis que tornin a donar ingressos a les empreses.
Tot això vol dir diners. En la crisi anterior, es va imposar la norma de l’austeritat, amb uns resultats en forma d’augment de les desigualtats que encara no s’havien pogut acabar de corregir. L’austeritat volia dir ajustar la despesa a la baixa –i això, traduït en termes d’avui, va ser una política qüestionable, amb un sistema de salut al límit en condicions normals que ara (en plena crisi sanitària) es veu desbordat– i limitar l’endeutament. Costas defensa que, en l’anterior crisi, es va reaccionar quan el problema ja s’havia fet massa gran i que va demostrar que “és millor i menys costós evitar la caiguda de l’activitat econòmica i de l’ocupació que haver de sortir després al rescat dels bancs, les empreses i els aturats”.
De moment, però, el marc mental dominant continua sent el de l’austeritat i les cotilles que imposen els límits de dèficit i de deute. Si les veritables autoritats europees saben detectar el sentit de la urgència al qual ha portat l’epidèmia i deixar enrere –ni que sigui temporalment– aquest marc d’austeritat, hi haurà alguna possibilitat que els danys siguin menors. En cas contrari, arribaran, molt probablement, nous temps de recessió.
