El 68è Festival de Cinema de Sant Sebastià inaugurava la seva gran festa del cinema amb Rifkin’s Festival de Woody Allen, pel·lícula rodada en gran part a la mateixa ciutat de Donostia. Es tracta de la quarta producció de Woody Allen de la mà de la companyia catalana Mediapro i ha comptat amb un extens repartiment format per noms com Elena Anaya, Sergi López, Louis Garrel, Wallace Shawn, Gina Gershon i Christoph Waltz. Rifkin’s Festival és una comèdia lleugera de tons romàntics sobre una parella nord-americana que assisteix al Festival de Sant Sebastià i que viurà diferents embolics sentimentals.
En realitat, Woody Allen parteix d’una premissa habitual en el seu darrer cinema, com és servir-se d’una ciutat europea com a decorat de fons per repetir històries semblants de forma ininterrompuda. Un cineasta errabund que troba l’escalf a Europa que darrerament no troba als Estats Units on no paren d’amuntegar-se-li els maldecaps. Roma, París, Londres o Barcelona han esdevingut l’epicentre d’una filmografia malauradament en franca davallada i on Rifkin’s Festival es podria aparellar perfectament amb A Roma con amor (2012).
Enmig d’un repartiment amb noms locals i internacionals destaca el protagonisme de Wallace Shawn, un actor secundari habitual en la filmografia d’Allen des dels temps de Manhattan (1979), que actua d’alguna manera d’alter ego del propi Allen. No sé si té alguna cosa a veure en l’elecció del veterà comediant i guionista Wallace Shawn però els darrers temps en què Woody Allen ha estat en l’ull de l’huracà quan ha rebrotat el cas de les denúncies de pedofília tot coincidint amb l’eclosió del moviment #MeToo i que ha provocat el buit de gran part de la professió, Wally Shawn va ser un dels pocs que li va transmetre el seu suport, segons confessa el propi Allen en el seu llibre autobiogràfic A propòsit de no res (2010).
Es tracta d’una proposta decebedora encara que Allen ens piqui l’ullet amb l’ham de referències i cites cinèfiles. Abunden episodis irònics rodats en blanc i negre a tall d’homenatge cinèfil a diverses cintes emblemàtiques del cinema d’autor, des d’El setè segell, Persona o Fresas salvajes d’Ingmar Bergman; Al final de l’escapada de J. L. Godard; L’àngel exterminador de L. Buñuel o el clàssic Ciutadà Kane d’Orson Welles.
Són fragments combinats en el film a la manera de malsons o visions del subconscient i que empaiten a l’atribolat protagonista, Mort Rifkin (Wallace Shawn), professor de cinema amb ínfules d’escriptor, quan la seva dona, Sue (Gina Gershon), representant de premsa, s’entén amb un jove director francès, Philippe (Louis Garrel), i ell comença a enamorar-se d’una doctora espanyola, Jo Rojas (Elena Anaya), que el tracta de la seva hipocondria. En l’extens repartiment trobem ocasionalment a Sergi Lòpez que interpreta el marit artista que enganya a Jo Rojas amb les seves models en un episodi d’allò més ridícul i estereotipat.
Una pel·lícula menor que acaba esdevenint un espot promocional del festival i de la ciutat basca i poca cosa més. Un reguitzell de llocs comuns, situacions vistes o calcades de títols precedents, pràcticament sense guspires d’inspiració i absència de moments per a la rialla o la rèplica enginyosa. Ens hem acostumat a un cinema d’Allen discret o regular en què ja sabem el que ens trobarem, on no esperem grans sorpreses i que el film complirà amb uns mínims tolerables. Però crec que Rifkin’s Festival no assoleix aquests mínims i esdevé una de les pitjors pel·lícules d’Allen dels últims anys. Sap greu per la duresa mostrada, però les coses són com són i no com voldrien que fossin.
