Ricky Gil és músic, escriptor i traductor. Al marge de formar part de Brighton 64 i d’altres grups, gaudeix anant a concerts. Al llibre ‘Qui toca aquesta nit?’ dibuixa una història del rock en 64 concerts.
Ets una referència de la música catalana i encara estàs molt en actiu.
Sí, estic en actiu, mai ho he deixat d’estar. Sempre he tingut grups, concerts, gravacions, discos. La discografia es va acumulant també. Hem fet moltes cançons i passen els anys i la veritat és que l’activitat potser minva una mica però no del tot. Hi ha pics cap amunt i cap avall. Ara mateix estic bé i content amb totes les coses que van passant i actiu.
No tots els músics aneu molt a concerts.
N’hi ha que només van als seus o els dels seus amics i familiars. Evidentment, tothom té una cultura audiovisual diferent, però per a mi, des de ben jove he tingut una actitud de veure música en directe. Per a nosaltres era la principal font de coneixements que rebíem.
En el teu llibre parles sobre 64 concerts. Quina memòria no?
Sí, sempre m’han dit que tinc molt bona memòria i tot i que m’he documentat força per escriure també hi ha moments que van directament d’aquesta memòria, coses de concerts concrets, artistes, peces que se’m va quedar gravat el moment que ho vaig veure, encara que faci 25 o 30 anys. Tinc imatges, flaixos que són molts clars i que de vegades havia explicat als meus amics o que potser no havia explicat.
Que tenen comú aquests 64 concerts?
Tots els que he triat són importants. En podia haver triat d’altres, però alguns els tenia molt clars i altres em servien per explicar algunes coses que m’interessaven explicar i que potser si no haguessin tingut relació no haurien sortit el llibre. Però pensava per exemple que un grup em servia per explicar certa cosa sobre l’experiència de la música en directe.
Tot comença amb un concert de Lluís Llach o amb Sisa i Melodrama amb catorze anys acompanyat de la mare.
Sí, però no creguis. Una de les coses que explico després d’aquest concert de Sisa és que nosaltres ja vam començar a sortir d’una manera una mica salvatge. Nosaltres vivíem a Barcelona on hi havia bastant oferta i sortíem de casa i anàvem a l’aventura. Trobo que això ha canviat bastant. Ara un adolescent va un concert sempre acompanyat pel pare. Encara no he tingut aquesta experiència perquè els meus fills són petits, però en aquella època era una mica bèstia. Ho vam viure d’una manera molt autèntica.
En un capítol parles d’un concert dels Rolling Stones que van fer el 1982 i deies que ja els deien que eren massa grans. Què penses ara quan els veus als escenaris?
És una mica sorprenent i per a la gent que ens dediquem a la música, ells sempre han sigut una referència quan nosaltres teníem vint anys. En aquesta edat pensàvem que com que en tenien quaranta encara podíem aguantar. Ara tenen gairebé vuitanta anys i penses que és possible continuar tocant rock and roll en aquesta edat. Jo no m’hi veig, però deia el mateix fa deu anys quan els veia. Que els Rolling Stones facin concerts em sembla una mica absurd i ridícul, però també envejable i admirable.
També destaques en el llibre el punt d’anar-se fent gran.
Clar, tu vas fent la teva carrera, però a l’inici tens uns referents que són més grans que tu, però quan comences a veure gent que ho fa molt millor que tu i que ja són més joves que tu és quan dius que potser ja està. A partir d’aquí has de continuar fent la teva vida, però ja no aspires a una gran cosa perquè ja no es produirà.
A vegades potser perquè viuen en un altre context, un altre mercat i tenen unes altres oportunitats que tu no tens.
Això és evident, en països anglosaxons molts grups que comencen i fan un primer disc que té ressò, el seu abast és mundial. Quan fan una gira se’n van per a tot el món. Aquí podem aspirar a un àmbit geogràfic molt més petit. Això fa enveja, però, d’altra banda, ells tenen molta més competència. Allà hi ha un nivell i una qualitat molt potent. Aquests grups que sorgeixen és perquè realment s’ho han treballat.
També hi ha concerts que has viscut des de dins. Per exemple amb Brigthon 64 i vau compartir escenari amb referents.
He volgut posar-hi alguns episodis on parlo de grups meus perquè són pocs, però volia també expressar l’experiència des de dalt de l’escenari, el que sent el músic. En aquest capítol parlo sobre un festival que vam anar a Galícia on també actuaven altres grups. Nosaltres pensàvem que també érem com ells i quan vam arribar allà ens vam adonar que no, que nosaltres érem un grup que era més petit, que començàvem, que veníem de lluny. Vam tocar una mitja hora, vam ser els primers, ningú ens va saludar i quan vam tornar a la realitat. Va ser com una mena de miratge.
Tu vas ser al primer concert de Bruce Springsteen, però en una posició curiosa.
M’ho prenc amb una mica d’ironia perquè és l’únic concert que explico que no vaig veure perquè jo estava fora que m’estava intentant colar. En Bruce Springsteen no era un artista que m’interessés gaire, però sabíem que hi tocava i vam dir d’anar-hi, vam fer alguns intents per colar-nos. També em servia per explicar els tòpics.
Així mateix, parles d’altres grups que són més minoritaris.
El format del llibre per a mi era ideal per anar colant grups que m’agraden, però que són molt desconeguts, també en surten de molts coneguts, però jo volia posar aquests menys coneguts, ja que per a mi van ser molt importants. Una mica que la gent es faci una idea global del que ha sigut la música en directe al llarg d’aquests anys i que també si pot ser que descobreixin coses. Tot aquest bagatge que jo tinc si pot servir perquè la gent descobreixi doncs també és un dels objectius del llibre.
Hi ha un capítol que parles d’un concert que vas el 2008 amb un grup que és molt més jove que tu, però que ho trobes interessant.
Exacte, però que no acabo d’entendre gaire. Intento trobar als referents que algunes coses connecto, algunes altres no, el tipus de públic que tenien en el local. Després connecto molt de pressa amb el tipus de lletres que fan. Va ser un grup que el vaig conèixer des dels inicis, però que més tard van anar evolucionant, van fer uns discos molt interessants i que ara són un grup molt reconegut ara que no existeix.
També parles sobre els que t’agradaria veure.
Sí, hi ha artistes que et queden pendents, però la veritat és que totes les coses que he vist ja arriba un punt que potser no t’importen. Fa uns dies hi va haver en el mateix dia dos concerts molt interessants i jo aquella nit dues opcions i vaig optar per l’opció de quedar-me amb els meus pares. No tinc aquest neguit. Sí que de vegades si hi ha un grup que m’agrada molt hi intento anar, però crec que ja estic una mica més de baixada en quant espectador. També l’acumulació de concerts fa que vegis la música en directe diferent, com a intèrpret em continua encantant pujar a l’escenari i tocar la meva música, és una cosa que sempre serà així.
Ara està en un projecte musical en què recupereu clàssics del rock català. És un episodi que queda molt lluny.
Sí, connecta una mica amb el principi del llibre perquè en aquest disc hi ha alguna cançó de Sisa i Melodrama, Pau Riba, Maria del Mar Bonet. És un projecte genial, ja que recuperar cançons d’una època que és bastant oculta la música catalana i fent la nostra versió amb la nostra manera de fer, però que és molt fidel amb el que es feia aleshores. És una cosa que s’ha de descobrir.
