Clint Eastwood comença a col·leccionar, si no més Oscars, sí pel·lícules biopics de personatges que sens dubte, tot i essent reals, mai haurien aparegut en una pantalla. Només fa falta repassar la seva obra, des de Harry fins a qualsevol franctirador, passant per Mandela o Gran Torino. Titllat de conservador, ja voldrien precisament aquests que la seva vida fos igual d’ètica que algun dels personatges d’Eastwood, que envesteix en aquesta ocasió contra els embolics de l’FBI o la mateixa premsa groga. Com passa amb Woody Allen, són envejats en negatiu per la impossibilitat que fent una pel·lícula cada any no pot ser de les millors, quan no deuen acabar de llegir les subtitulades. El seu cinema és gran (Sin perdón) i senzill a la vegada, com Si la cosa funciona, ambdues exuberants de talent cinematogràfic.
En aquesta ocasió implica una mare (nominada), Kathy Bates, i un pare, Sam Rochwell, que són el perfecte catàleg de l’educació d’uns fills que ja saben què és el masclisme i la sensibleria inútil. La perfecció d’aquests actors converteix el film en una obra de gran nivell. Beneficiat per la llum de Yves Belanger, i que mostra el pensament que no és or tot el que lluu.
Premiat ja per American Film i National Board of Rewiew, Richard Jewell és en realitat un guàrdia de seguretat que complementa el seu sou amb altres treballs en pàrquings, àrees comercials, etc. Als Jocs Olímpics d’Atlanta de 1996 va descobrir una motxilla amb explosius i, ajudat per altres companys, va desallotjar a tants visitants com va poder. Comença el film com un heroi i acaba (spoiler) essent investigat per l’FBI i matxacat per la premsa filibustera. Judicis, la màquina de la veritat, la repercussió en la seva mare i el jardí convertit en una redacció de premsa amb la pressió d’obtenir la veritat/no veritat. Paul Walter Hauser, Jon Hamm, Olivia Wilde, Wayne Duvall, Dexter Tillis i Desmond Phillips amb Nina Aranda completen aquest film d’atraccions. O era parc?
