Carla Simón mostra en aquest film la vida d’una família de pagesos humil i la seva història, aparentment dotada d’una quotidianitat extrema, però que en realitat no en té res, d’habitual. La cineasta mostra de primera mà la crisi de la pagesia, i amb ella la del món rural i el sistema de consum en què la societat capitalista del segle XXI s’ha vist immersa.
Aparentment, el fil argumental es podria considerar de molta menys cruesa que en les seves produccions anteriors. Si bé no s’encara amb temàtiques com la mort o malalties crítiques, com fa a Estiu 1993, en fa una al·legoria. Manifesta la de la decadència i “la fi” d’un món amb el mateix rigor i brutalitat extremament cuidada.
Aquesta història d’amor per la terra i les arrels pren sentit a través d’una posada en escena completament nítida, que s’adiu de manera òptima al to narratiu. En atenció a això, el guió d’Arnau Vilaró i la mateixa Simón, i la feina de Daniela Cajías a fotografia –així com la de tot l’equip tècnic i artístic–, treballen conjuntament en la mateixa línia per tal de donar un aspecte distintiu a la pel·lícula. No cal dir que ho aconsegueixen amb escreix. La prova d’això n’és el seu èxit a taquilles.
La pel·lícula té un aire certament documental, pel temps de contemplació que es permet. Aquest fet atorga espai per examinar a fons l’estat anímic dels diversos personatges, interpretats per un repartiment amateur. De la mateixa manera, es deté a analitzar les relacions i tensions familiars, sobretot entorn a Quimet (Jordi Pujol), el Padrí (Josep Abad), però també el refugi brindat pel món ideal dels més petits –Iris (Ainet Jounou).
Simón juga amb la contraposició constant. Primerament, observa la tradició i n’enalteix el sentiment de pertinença respecte a les coses de tota la vida. Tot seguit el desmunta, enfrontant l’espectador amb actes banals típics de l’actualitat que substitueixen en la pel·lícula –com en la vida real– la gestualitat del passat. Ho torna a fer amb el tractament del color, que és de tons delicats i subtils en el paisatge, però, en canvi, farcit de matisos i tonalitats diversos en la vestimenta.
En definitiva, si bé és cert que Alcarràs pretén fer una crítica politicosocial, l’autèntica conjuntura resideix en com l’autora treballa des del cor; dels moments de crisi, però sobretot dels moments de tendresa. Carla Simón mostra al món la història de casa seva i de la seva terra. En cuida tots els detalls meticulosament, tal com la família de jornalers té cura de la seva darrera collita. Tanmateix, de ben segur que en aquest cas no serà l’últim fruit que reculli.
