Voldria ser valenta i a vegades em costa prou. Quan intento magnificar aquesta sensació per sentir-me més apta per a la vida i les vivències que ens hi acompanyen, em trobo que arribo a resoldre situacions inversemblants. Quan dic “magnificar la sensació de valentia” em refereixo a realment crear i sentir dins meu aquesta fortalesa que em permet allunyar-me de les meves pors i augmentar l’autoestima per dins. Soc una persona ferma i sòlida, plena d’amor i de pau tant per dins com per fora, són lectures interiors que sorgeixen des d’un estat òptim de calma calmada.
Amb això vull expressar que quan arribo a sentir aquestes paraules amb amor dins meu, creo la virtut de ser el que expresso. Però si només les dic i no m’autoconvenço des de l’experiència sentida, em resolc poc. Per avançar, senyores i senyors meus, només ens cal prudència i molt amor. Dit d’altra forma, estimació sentida i viscuda de dins del cos cap a l’exterior per arribar a compartir una gran experiència entre tots els de l’entorn.
M’agradaria fer esment d’algunes virtuts-regals que posseïm, que a vegades entreveiem amb els ulls humans i que són grans aliances per sentir-nos millor. Aquestes són la fortalesa per bescanviar la sensació de falta de confiança o les rialles per minvar la nostra tristesa interior a vegades mal expressada en forma de ira. Arribar a somiar i creure en les diverses possibilitats que ens acompanyen en aquesta realitat que vivim. Tocar de peus a terra i transformar tot allò que sentim i pensem i que no ens aporta cap benefici vibratori, vull dir benestar, per decisions que ens fan sentir més dinàmics i feliços. Expressant-nos amb harmonia i decisió per aportar-nos tranquil·litat o bé noves sensacions de plenitud i així unir-nos amb tot allò que ens envolta i gaudir-ne tots junts.
Quan nedo al mar a vegades em sorgeix una por inversemblant que arriba a ser pànic fins i tot. Penso que pot aparèixer un tauró en qualsevol moment. Fruit de les pel·lícules que vaig veure quan era més jove. Adoro el mar i es crea en mi una gran controvèrsia que només arribo a resoldre quan creo aquest estimat diàleg interior d’autosuperació. Tant és així que quan la meva ment mentidera em diu que s’acosta algun perill, el que acostumo a fer és contradir-me tot dient “aquesta por no és veritable, estic convençuda que estic protegida i em sento segura de mi mateixa en aquest entorn”. I després arriba el regal, perquè és quan trobo alguna petxina especial bella i gran, i em dic “ho he aconseguit”. Val a dir que abaixar la guàrdia és fàcil, però també us he de confessar que tornar-se dempeus en l’assumpte es fa ràpid quan anem entrenant-nos-hi tot entregant-nos-hi.
Ànims a tots, amics i amigues, en aquest bonic camí d’autosuperació.
