Segons la saviesa popular, “Advocat, jutge i doctor, com més lluny, millor”. Sabem prou bé que la salut i els diners –i encara ens faltaria l’amor– són molt importants en la vida dels humans, però no fan la felicitat –hi ajuden, evidentment–. Per això, tothom vol tenir el màxim de salut i un bon nombre de dinerons a la butxaca. El doctor no el volem ni veure, i bon senyal és si és així. I els advocats i jutges només ens veiem obligats a veure’ls quan tenim problemes, i dels grossos: accidents, problemes d’herències, divorcis, assassinats i altres desgràcies en les quals podem estar implicats.
Tanta mala fama tenen els experts en lleis (injustificada, és clar, només faltaria!) que fins i tot se’ls ha dedicat un altre adagi: “Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos”. Ja se sap que les males fames de vegades no es mereixen i són fruit de creences.
Sobre els jutges se n’ha parlat poc, per allò de “no fos cas que em fes mal veure i em busquessin les pessigolles”. Tot i així, en podem citar aquest proverbi, no gaire conegut: “Jutge que no té consciència, mai farà bona sentència”. Lògic, oi? Abans de jutge, s’ha de ser persona. I és que n’hi ha alguns que fan bona la locució fer cara o posat de jutge, que és aquella cara molt severa, com de persona irritada o rigorosa.
