ÀLEX
Autor: Marc Miralpeix
Il·lustradora: Madi Vilà Geis
Editorial: Edicions i Propostes Cultural Andana
Lloc i any d’edició: Vilafranca del Penedès, 2023
Nombre de pàgines: 58
En Marc Miralpeix Mestres (Barcelona, 1972) ens ofereix, com si fos un conte, una reflexió poètica i simbòlica sobre l’enuig, l’empipament, la facilitat que tots tenim, no només els joves, com el protagonista de la història, l’Àlex, d’enfadar-nos i de donar-ne la culpa a qualsevol, menys a nosaltres mateixos. La narració, de la qual no us en puc dir gaire coses per no revelar-ne el misteri, la intriga que ens atrapa des de les primeres pàgines, comença amb un Àlex enfadat per una fotesa: el pare li ha esbarriat una muntanyeta de terra que havia fet al jardí, perquè, li diu, l’està fent malbé, s’embruta, ja és massa gran per fer aquestes coses… Enrabiat, se’n va a un bosquet que hi ha darrere la casa on passen les vacances amb la mare i l’àvia (el pare treballa a la ciutat) i, assegut sota un arbre, tirant pedretes al buit, es troba amb la cosa més estranya que mai no hagi vist ni s’hagi imaginat.
A partir d’aquí comença una veritable aventura de descoberta, de dubtes, d’interrogacions i de provatures que el fan créixer, ja que el fan reflexionar sobre ell mateix, sobre el seu comportament i, sobretot, sobre aquesta facilitat per enfadar-se i culpar-ne els altres que ja he apuntat. La intriga està molt ben dosificada i aquesta troballa tan estranya anem descobrint que és un símbol carregat de màgia que farà reflexionar l’Àlex, canviar d’actitud i, doncs, ser molt més feliç. Podem parlar d’un veritable viatge iniciàtic, per molt que sigui totalment simbòlic.
La narració va acompanyada de 9 (11 si hi comptem les de la coberta i la contracoberta) magnífiques il·lustracions de la Madi Vilà (Barcelona, 1961) protagonitzades per l’Àlex. Són en blanc i negre i fetes amb llapis de grafit, que li permet de jugar amb totes les possibilitats dels grisos. Curiosament, vuit precedeixen la narració, com per crear intriga de què deu fer aquell noiet amb aquelles cares i aquelles postures, com per animar-nos a llegir el text i descobrir-ho. La novena tanca el volum i ens presenta un Àlex d’esquena que, com que ja l’hem llegit, sabem que torna feliç cap a casa. Una distribució ben enginyosa i poc habitual que m’ha semblat tot un encert.
Un llibre que no us deixarà indiferents. Però no puc acabar aquesta ressenya sense lamentar que no s’hagi fet una bona correcció del text (tant lingüística com tipogràfica). El contingut s’ho mereixia, i els lectors l’hauríem agraïda.
