Los besos en el pan és el títol d’una novel·la genialment antològica de la malaurada Almudena Grandes: ens va dir adéu, fa aproximadament 15 mesos. La recomano encaridament. Tracta de situacions senzillament normals de casa, la feina o qualsevol altre entorn social, on la gent fa per no perdre costums tradicionals d’arrelament als esquemes existencials de sempre. D’ací, justament, molts lectors aprendran per què moltes àvies –sense anar gaire lluny, la meva Rosalia– ens van ensenyar a fer un petó al pa, abans de menjar-lo. Un gest que pot semblar inocu. Farcit, tanmateix, de l’empenta nuclear d’un ensenyament… amb molt de calat. Quina gran lliçó!
Prenent una altra imatge de la infantesa, recordo els meus 34 anys en una caixa d’estalvis. Associada a aquesta entitat, pinto –mentalment i onírica– la foto d’una llibreta o cartilla. En néixer, pares, avis i padrins solien regalar-te’n una. Amb el detall institucional d’abonar-te el que anomenàvem un val N, pel valor equivalent de 100 pessetes. Ho dic bé: traduït a l’actualitat, 60 cèntims d’euro. Una invitación formal, en tota regla, a conrear el valor de l’estalvi. Fa esgarrifança establir-ne el contrast, oi?
El lector es preguntarà si m’he begut l’enteniment. Amb altres paraules, on vull arribar? Ni més ni menys a l’acord forçat –a cop d’empentes i rodolons– entre la gran banca i la ministra Calviño: mantenir les llibretetes per als majors de 65 anys. Ha costat suor i llàgrimes! Bàsicament, cal donar-ne les gràcies a un jubilat de 78 anys (Carlos Sanjuan), artífex de la campanya Soy mayor, pero no idiota… Que consti que n’hi ha als volts de tres milions en tot Espanya i estaven en període de liquidació. Les oficines ja no les publicitaven. Més encara: no n’obrien de noves i anaven a la caça i captura –per a liquidar-les– de l’estoc provinent majoritàriament de les antigues caixes… Conjuntament amb aquesta mesura, han acordat un protocol específic per a gent gran i de pobles de la España vaciada. Han duplicat el nombre d’agències amb horari ampliat i han millorat/potenciat l’atenció telefònica en un 50%. No hi havia dret a que nuclis de pobles amb menys de 500 habitants es quedessin sense banca presencial.
El que més em preocupa, però, és el perfil baix de sentiment i criteri tant per part del govern de la nació com dels banquers (que no pas bancaris). Ho fan a contracor i de mala gana. Aviat començaran a veure-li les orelles al llop: el pressing comercial que suporten els empleats del sector deriva en baixes freqüents i no precisamente curtes, per estrés o patologies similars. Els hi costarà més el farciment que l’indiot. Arribats en aquest punt, de llàstima… no res. S’ho han guanyat a pols. Potser sí, doncs, que ací s’escaurà aquella sentència política memorable del cualquier tiempo pasado fue mejor. Volem anar tan depressa, a velocitat de fórmula 1 i ens estavellem a les primeres de canvi. Raó de més per recuperar imatges tan senzilles i tendres com les del petó al pa… O la cartilla d’estalvi, amb la corresponent guardiola.
