El perfum de l’ànima és el record. El mateix amor, motor de la vida, no és altra cosa que un tresor de records… I aquests són ben nostres. Mai ningú no ens els podrà prendre. Els més valorats romanen sempre. Constitueixen l’únic que queda quan ens fem grans. Les tradicions, la història personal i la saviesa popular defineixen l’eix de la memòria col·lectiva.
Aquest estol de sentències el faig amb el goig de publicitar un llibret que acabo de llegir. M’ha entusiasmat. Es titula La tira de records. N’és autora la senyora Isabel Lasalle i Picas, de 63 anys. Va néixer a Vic, però ripollesa d’adopció, pateix una deficiència visual molt greu. Al llarg de sis anys, va col·laborar –amb breus articles d’història local– a la revista La Tira, d’aquest poble gironí. Fins que, el proppassat desembre, aquesta publicació va plegar. Fou llavors que, amb l’ajut de la seva filla Cristina, decidí fer-ne una recopilació. Sobretot, tal com refereix ella mateixa, pel fet que “sense records, no som res i volem ser qui som”.
Cadascú de nosaltres som escriptors en potència. Tots ens hi hauríem de dedicar, poc o molt. De cara a lligar les nostres vivències a la posteritat. Tot un caramull d’elements vitals, que ens defineixen i projecten com a poble. Recordar és fer algun tipus de remembrança. Ajuda a recuperar la memòria. Ens fa evocar petjades i empremtes.
Tal com ha fet l’autora –amb la dificultat afegida de la seva discapacitat visual– bo fora plantejar-nos-ho nosaltres. L’admiro profundament. Puc dir que li tinc una sana enveja. Parlar de botigues antigues que ja no hi són, de bars d’època, d’oficis que han passat a millor vida, de festes populars, de tradicions i ballaruga, d’amics d’infància, de tradicions de l’antigor i d’altres ens ha d’empènyer a revifar l’esquema vital propi de la nostra existència. No hi ha res pitjor que viure d’esquena a l’experiència.
Etimològicament, el mot recordar ve del llatí: re (tornar a fer o repetir) i cordis (del cor). El rerefons del seu significat ens mena a l’àmbit de tornar a passar pel filtre del cor. És allí on neixen i reviuen els sentiments. Heus ací, doncs, per què parlava que recordar és viure dos cops. D’això, la Isabel en sap un pou. No endebades la ceguesa l’ha ajudat a potenciar proactivament la dinàmica dels altres sentits. Ho veu i ho copsa amb uns altres ulls. Per molts anys, per tant, el seu testimoni, la seva empenta i el seu mestratge!
