El vell dilema de la quantitat o la qualitat emergeix de nou quan s’analitza el moment de l’ocupació a Espanya. A l’Estat s’està creant més ocupació que enlloc –també s’ha de dir que no és estrany amb la que s’havia destruït durant la crisi. Que es creï ocupació sempre és bona notícia. Però, al mateix temps, és ocupació de mala qualitat en termes de condicions laborals i salarials. Per arribar a aquesta conclusió només cal estar una mica atent a l’entorn, però per si a algú li convenen proves més acadèmiques, hi ha el certificat de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic, l’organització que aplega els països més industrialitzats del món en un informe recent en el qual adverteix sobre “la important i creixent part de feines mal pagades o a temps parcial involuntari”. Atribueix a aquesta porció de feines precàries “l’evolució negativa dels salaris a Espanya”.
L’OCDE arriba a conclusions similars a les d’altres organismes internacionals. Ara es mostren preocupats per la feblesa dels increments salarials. Mentre que són molts els països que han sortit de la crisi i mostren vigor a través de les evolucions del PIB, els sous no creixen. El lament s’expressa en termes que equiparen l’organització al sindicalisme, “la desocupació ha arribat a nivells baixos en alguns països, però els salaris estan estancats”. Si no canvia la dinàmica, adverteix, “la desigualtat creixerà”.
L’aparença d’aquestes afirmacions equipararien l’organització a un cuiner al qual se li ha escapat la mà amb algun ingredient i el plat li ha sortit malament. Perquè no cal fer gaire memòria per recordar el que demanaven l’OCDE i algunes organitzacions econòmiques internacionals sobre la necessitat de moderar salaris i desregular el mercat laboral per aconseguir la màxima flexibilitat.
L’última crisi ha posat en entredit alguns dels principis clàssics de l’economia. Existia una màxima segons la qual quan baixava l’atur els salaris tendien a incrementar-se. Un altre mite que ha caigut. L’OCDE intenta trobar-hi explicacions, parla de les poques expectatives de creixement de la inflació, la feblesa de la productivitat i l’increment de l’ocupació a temps parcial involutari. En aquest aspecte, amb un 10% del total d’assalariats que manifesta que treballa menys hores de les que voldria, Espanya és al segon lloc per la cua del club dels països industrialitzats, una xifra en què només la supera Grècia, on –no està de més assenyalar-ho– també s’han aplicat les receptes dels savis dels organismes econòmics internacionals.
L’atur ha baixat amb força a Espanya, deu punts en els últims quatre anys, però, al contrari del que marca l’ortodòxia, els salaris encara van baixar en termes reals –descomptant la inflació– un 0,5%. L’informe critica que la qualitat del mercat laboral espanyol “tendeix a ser inferior a la mitjana de l’OCDE en diferents indicadors referents a la qualitat de la feina”. Diu que els contractes són massa curts i això porta Espanya a ser el segon país amb pitjor nivell de seguretat en l’ocupació (altra vegada rere Grècia).
Amb aquestes dades, fa tot l’efecte que el resultat de l’experiment, materialitzat en una reforma laboral que no és agosarat qualificar de regressiva en drets laborals, ha resultat esguerrat. Però l’OCDE és obstinada i prefereix la coherència amb el seu discurs que amb la realitat. Afirma que la reforma laboral ha estat essencial per crear ocupació, però s’oblida del petit detall que si alguna decisió governamental ha contribuït a la devaluació salarial que tan critica és precisament aquesta reforma.
L’obstinació de l’OCDE no es concreta només amb les felicitacions sobre una reforma laboral que ha servit de marc perfecte per situar Espanya en segona posició d’inseguretat laboral, sinó amb la persistència en el seu vell objectiu d’abaratir l’acomiadament. En nom de la flexibilitat s’hi val tot. Fins i tot oblidar una dada que, probablement, és la més preocupant de l’informe. Hi ha un 16% de persones que viuen per sota el 50% dels ingressos mitjans. “La pobresa és una font d’inquietud”, diuen els savis de l’OCDE, autors intel·lectuals d’algunes de les receptes que han portat a aquesta situació tan preocupant. A la cuina de l’OCDE es van passar amb la sal, reconeixen que el plat no és de bon menjar i donen com a solució posar més sal a la barreja. El resultat és una recepta indigesta.
