Ramon Solsona (Barcelona, 1950) ha dit alguna vegada que no és “una fàbrica de novel·les”. Escriu sense pressió i publica quan està convençut que pot entregar al lector una bona història. Ara acaba de treure a la llum la seva vuitena novel·la, ‘Disset pianos’ (Ed. Proa), un relat que arrenca quan en Peter, un restaurador de pianos d’origen romanès, poc abans de morir, diu a la Mei que no malvengui els que li queden a la botiga. Darrere de cada un, hi ha una història.
El lector no hi trobarà una història trepidant. Amb quina predisposició hi ha d’entrar, el lector, en aquesta història?
Una cosa que m’han dit a vegades, i que m’agrada, és que “en Solsona no saps mai per on et sortirà”…
… i això és bo!
Per mi, si. Perquè a vegades tens la sensació que hi ha autors que es repeteixen. Les meves tres últimes novel·les (L’home de la maleta, Allò que va passar a Cardós i aquesta) no tenen res a veure. L’anterior, per exemple, era molt coral, amb moltes històries i personatges. Aquesta és més lineal, i que segueix la Mei, una sola protagonista. I és més cuinada a foc lent, expressament. Té un ritme propi, però els lectors s’hi enganxen de seguida… perquè també hi passen coses, i coses importants.
La Mei, la protagonista, es troba amb una herència poc habitual: ni més ni menys que 17 pianos! Què fa algú que no és músic, ni afinador, ni restaurador, ni res d’això, quan li deixen 17 pianos?
És una dona a punt de fer els 60 anys. Tenia un company que s’ha mort, que era afinador i restaurador de pianos. Comprava pianos tronats i els deixava com nous, i això porta molta feina. Un ofici de molta vocació, d’hores i meticulositat. Ell li ha dit: “Si no me’n surto, no et venguis els pianos”. I la Mei, aquesta dona, s’ho pren al peu de la lletra per amor. Els pianos mereixen una sortida digna, no poden ser per al primer que els compri i els carregui en un camió! Però l’entorn no l’entén i no l’acaba d’ajudar –les amigues– i ella decideix demostrar que pot, i fer-ho tota sola. Per a algú que no és d’aquest món, ni tan sols ve de la música, costa molt, vendre un instrument que fa dos o tres-cents quilos… no saps ni per on començar!
Però comença. I cada piano és una història.
La vida, tampoc saps mai per on et sortirà. La gent pot tenir una existència plana i sense ensopegades, però pot ser que passin moltes coses. De la mateixa manera que et posa en un atzucac, a vegades t’ofereix unes dreceres i camins que no t’esperes. A mesura que es va venent els pianos, la Mei es troba acompanyada per gent que desconeixia absolutament fins llavors. I aquesta persona que partia de zero es va creant una nova vida afectiva, de relacions, gràcies als mateixos pianos.
Al principi, la Mei està a la defensiva davant de qualsevol que li entra a la botiga. Es va obrint perquè alguns d’ells són persones lluminoses, especials?
La novel·la parteix d’una situació real, que jo vaig conèixer a través de terceres persones. En línies generals, em van explicar la dificultat per vendre els pianos sense tenir-ne idea, i les petites troballes de persones que l’atzar et posa en el camí. Això està inspirat en la realitat…
Inspirat, només…
Naturalment, això és una novel·la, i tots els personatges són inventats o reinventats. Per exemple, una àvia que entra a la botiga i demana a la Mei per tocar el piano. Sé que això va passar, i que tocant el piano li queien uns llagrimots així de grossos perquè s’havia quedat sense piano a casa. Allò significava molt per a ella, a nivell emocional i gairebé espiritual. A la novel·la en parlo, d’aquesta càrrega que tenen els instruments. En la realitat, només va anar-hi una vegada, i jo a Disset pianos l’hi faig anar habitualment.
L’escena és poètica, com si només fos fruit de la seva imaginació d’escriptor. La realitat és més rica que la ficció, com diu el tòpic?
A mi m’interessava que aquestes persones a l’entorn de la protagonista tinguessin una càrrega humana i senzilla. La d’aquella gent que es posa a la teva disposició a canvi de res. La trajectòria dels pianos em semblava un motiu bonic per veure com s’anava sumant aquesta gent.
Vol dir que al món hi ha més bona gent que no sembla?
I tant! Hi ha més gent bona que dolenta. D’altra banda, tenim un mecanisme per no deixar-nos amargar per les patacades de la vida, que hi són, i successives. Malament si només ens carreguéssim amb el sac de les patacades.
La Mei, que no és de música clàssica, ho simbolitza en una cançó de Bruce Springsteen, The Rising. Una lletra que parlava d’aixecar-se i tornar-hi.
La música és fantàstica, sense músics no podríem viure. Malgrat que el llibre parla de pianos, els músics associats amb aquesta dona no són Rakhmàninov, Chopin o Schumann, sinó Bruce Springsteen, o George Harrison, o Marianne Faithfull… El seu món musical és un altre, el del rock. A la novel·la no s’hi poden posar tonades, però sí aprofitar les lletres. Com aquesta que l’ajuda, que l’encoratja quan està més fotuda. Come on up! Aixeca’t!
La noia que l’ajuda a netejar, que es diu Pennsylvania, escolta ritmes llatins…
Ve d’un altre món, de cumbias i vallenatos. Volia que hi hagués aquest color. Els personatges que van envoltant la botiga de pianos, entre ells són molt diferents. I no necessàriament lligats a la música culta. La noia aquesta, és alegre.
Però no tots els personatges semblen bons, així d’entrada. També n’hi ha dels que la Mei recela…
Sergiu, que també està basat en la realitat. Me’l van descriure com una personalitat complexa, que et portava a preguntar-te: “Ei, aquest què deu voler, aprofitar-se?”. I després és una altra persona que ajuda la Mei de manera desinteressada. A poc a poc van entrant tots en la botiga i en la seva vida.
La transformen, a la protagonista?
Vendre els 17 pianos sembla una cosa transitòria, un encàrrec que farà amb dignitat, i un dia s’acabarà. Però a través de la venda dels instruments, la Mei va entrant en crisi: es replanteja el futur immediat, el futur a llarg termini… i es replanteja el passat! Els pianos són el motiu.
I comença una segona part de la novel·la, prou diferenciada, una part que transcorre a Romania, el país d’origen del restaurador de pianos.
A la primera part ja van apareixent uns poemes que fan de nexe d’unió. A la segona, es fan moltes referències al passat recent de Romania, que havia patit una dictadura comunista molt severa, la de Ceaucescu, en la qual la gent va passar misèria i tenia la vida absolutament controlada. Imagino l’obra d’un poeta que escriu però no pot publicar, perquè els seus poemes denuncien aquesta situació. Un poeta que em vaig haver d’inventar… m’hauria agradat trobar-los, perquè és terra de poetes, però no va ser així i el vaig crear jo, el poeta Dumitru Costadinescu. Volia que els poemes fessin referència al dia a dia de la dictadura, com si haguessin estat escrits als anys 70 i 80, i que tots parlessin de pianos. Tots, eh?
Què simbolitza, el piano?
El piano connota llibertat, futur, alegria, esperança, contrast amb la foscor de la dictadura. L’alegria de la música.
El personatge real de l’afinador de pianos que el va inspirar, era romanès? O bé el fet d’escollir aquest país ha estat perquè vostè hi té un interès concret?
Del personatge real, no en sé res a part de la seva feina. Cosa que no deixa de ser un avantatge, perquè em dona més llibertat creativa. La decisió de fer-lo romanès la prenc jo. Tinc connexions amb Romania a través de la literatura. Hi ha una persona, Jana Matei, filòloga i professora jubilada de la Universitat de Bucarest, que està enamorada de la llengua i la literatura catalana. I de Catalunya, en general. Ella ha creat una col·lecció de literatura catalana traduïda al romanès, trenta o quaranta llibres entre els quals n’hi ha algun de meu. Hi tinc bona sintonia, perquè és una persona generosa i amable. I també conec Xavier Montoliu, que seria l’altra part, algú que des d’aquí tradueix literatura romanesa al català. I conec encara una altra persona, Lavinia Coman, l’home de la qual era compositor, professor a Bucarest… i escrivia poemes que no es podien publicar en aquell moment. Aleshores, agafes una mica d’aquí i d’allà. Romania té una potència creativa notable, i en canvi una realitat política arran de terra. Per tot plegat, em va semblar que podia parlar de Romania i connectar-la també amb la nostra realitat.
També tenen una llengua llatina, cosa que sovint oblidem…
Mig llatina, mig eslava. Al text vaig posant paraules en romanès perquè es vegi notant que s’assemblen amb les nostres.
Diu que tenen una realitat política “arran de terra”. Són a la Unió Europea i, teòricament almenys, són una democràcia. Però què hi va passar, després de la caiguda de Ceaucescu?
Van fer un procés de democràcia molt fals. Va haver-hi una revolució, però en realitat s’ho van muntar entre quatre que ja tenien interessos en el règim i van continuar remenant les cireres. L’aixecament popular el van promoure perquè n’estaven fins al capdamunt del dictador i la seva dona. I ara pateixen molta corrupció… I a mi m’interessava recordar que Romania, en algun moment, havia estat aquí com un mirall de l’esquerra. Perquè va tenir una època de certa obertura, obria una mica de llibertat… semblava. Però després es va convertir en una dictadura autòcrata, amb aquell personatge grillat que es feia construir un palau de mil habitacions. Molts lectors de la novel·la hauran estat contemporanis d’aquesta dictadura europea.
Peter, l’afinador de pianos, no vol parlar del seu passat. Però la Mei se’n va amb les seves cendres a Romania, per descobrir-ho ella mateixa.
I s’acaba veient que té connexions amb la nostra realitat. Les dictadures mal tancades, amb aquestes amnisties que ho tapen tot i en realitat no toquen res, deixen les ferides obertes. Els dirigents van quedar indultats, perdonats. Hi havia una xarxa de centenars de milers de delators i informants de la Securitate, però tot anava en claus i números, i no s’ha sabut qui eren. Pensi que fins i tot les màquines d’escriure s’havien de portar a revisar un cop a l’any, per comparar la lletra si algun dia apareixia un pasquí subversiu.
Salvant totes les distàncies, ens assemblem als romanesos perquè aquí també hem tingut una dictadura mal resolta?
És clar. Quan tu has perdonat els torturadors, i en general tots els que manaven, com els Martín Villa i tota aquesta gent, queda un caliu. Que en algun moment agafa embranzida altra vegada.
Fer una novel·la amb dues parts tenia un punt de risc…
Però hi ha una connexió forta: el procés interior de la Mei, el seu daltabaix, se sublima quan és a Romania. Aquest és el gran fil conductor: aquesta protagonista a qui li estan passant coses importants a la vida continua quan és allà. Al final, ha experimentat un gran canvi respecte al començament, i sempre a partir dels pianos.
Dedica el llibre als nostre presos…
També vaig voler deixar constància que no són només presos i exiliats. Està dedicada a totes les víctimes de la repressió exercida per l’Estat mentre escrivia aquesta novel·la.
